nyapusguapus

AQUEST DIJOUS, ELS GERMANS POU A L'AUDITORI NACIONAL D'ANDORRA A ORDINO.

2011-11-14T14:52:00.001+01:00

Aquest dijous dia 17, els germans Pou, ens presenten la seva nova pel·lícula autobi
ogràfica del seu extens recorregut en el món vertical. No us ho perdeu.Més informació aquí.

EL GERMANS POU A ORDINO

2011-10-19T09:56:00.003+02:00

La penya dels Esports Carving a Andorra, s'han marcat un detall d'aquells que agraden i ens porten als germans Pou. La projecció de la películ·la tindrà lloc el dia 17 de Novembre a l'auditori nacional d'Andorra situat al poble d'Ordino, a les 10 del vespre. Una películ·la resum sobre la trajectoria dels germans de Vitoria fins a data d'avui. Inclouran imatges sobre el seu periple pel món en el projecte 7 parets 7 continents, l'obertura de la estratosfèrica via Orbayu al Naranjo de Bulnes i la repetició de les vies més dures d'Europa en el marc del projecte "The hardest of the Alps", entre altres coses. Entrada lliure!!!!!!!!!!! No us ho perdeu!!!!!!!!!!!!

CAMINO DE CARACOLES A LA PARET D'ARAGÓ

2011-06-13T20:57:00.004+02:00

Sóm una pasada. A la que sentim "via fàcil", en tornem bojos. Aquest cop n'escalem una de nova a Montrebei. Paret d'Aragó. Està bé perqué li dius als companys d'escalada: "ahir vaig escalar una via a la paret d'Aragó" i flipen. Ouauuuuu!!! Quina bèstia. Rés! Una via prou bona i curteta per passar un matí o tarda, abans o després de la pluja.

És al·lucinant perqué avui en dia pots sortir d'Andorra a les set del matí, escalar una via a la Paret dAragó i tornar a casa a les set de la tarda. Han fet una pista que va de Viacamp al refugi de Montfalcó que fa por, deu ser "per poder protegir les Aus". Pobres Aus. M'han dit que hi ha ARAMON al darrera. Si és veritat: quina por!!!

En fí, una via prou divertida i ràpida en un entorn magnífic. Val la pena. No portavem càmara per poder inmortalitzar el moment, però si en voleu veure, ho podreu fer aquí. Au, bones escalades.

VIA DEL GRAN SOSTRE A LA SERRA DE ST JOAN

2011-04-21T22:51:00.007+02:00

Amb en Latox repetim aquesta divertida via patrimoni de dos dels grans obridors de la zona. Una via que tot i ser venuda com "equipada" caldrà aplicar-se en l'autoprotecció en els llargs "fàcils". Un tercer llarg boníssim i un quart de panoràmic ens faran xalar dins del món de l'artificial equipat. El protagonista del dia, un sostre en lleugera pujada d'uns 20 metres de llarg que posarà a prova la nostra tècnica amb els pedals. Excel·lent en el cas del meu company i precària en el meu.

Hem deixat el tercer llarg amb totes les plaquetes recuperables posades, així no caldrà que en dugueu. Si algú es veu en l'irressistible necessitat de conseguir-ne alguna que ens contacti i ja li farem arribar, però si deixeu les que hi hem possat al seu lloc, les cordades que segueixin us ho agrairan. Tardem 8 hores en tornar al cotxe i en el meu cas amb els braços petats de tant tirar de les cintes, ja n'aprendem...En tot cas, una via que no deixarà indiferents als repetidors. Un bon joc complet d'amics , estreps i 20 cintes.

VIA NURIA A LES MOLES DE SANT HONORAT

2011-04-16T16:53:00.012+02:00

Ja des de ben petit, quan un servidor viatjava en familia i passava per aquella corba tan marcada abans de passar pel tunel de la presa d'Oliana, no podia evitar d'admirar les muralles negres que es veien al fons de la vall. Després, amb el temps, la mala fama de la qualitat de la seva roca i el desconeixem de les vies que s'hi havien obert, feien que aquestes parets no formessin part dels meus projectes. Tot i haver escalat algun itinerari a la cara sud del massís, no va ser fins que el Latox em va propossar aquesta estètica línea dilluns passat, que vaig poder descobrir aquest bonic racó de l'Alt Urgell.

La via, de l'any 1988, recorre l'esperó més marcat de la foto principal. Amb una dificultat obligatoria de V+/A0, sis llargs divertits, sobretot els dos primers i l'últim i 200 i pocs metres d'escalada en un marc encara força verge. Per a mí, la dificultat més gran, trobar els spits rovellats en mig d'aquella mar de roca grisa. A vegades en veies un, baixaves el cap i quan el tornaves a aixecar ja no el veies. Com diu el company, és una via que amb les cintes posades es tardaría la meitad de temps que buscant spits amunt i avall. Però finalment la mitja del dia és bona, un lloc que val la pena visitar, una roca no tan dolenta com es diu i un final de traca molt curiós amb un altiplà del tot inesperat al cap de les parets. Teniu tota l'info necessària d'aproximació i baixada molt ben detallada com sempre al blog d'en Xavi Grané.

ESTANYONS DE BANYELL

2011-03-11T21:16:00.012+01:00

Costa trobar moments per esplaiar-se i desofegar-se, i per piular-los més tard. La família i l'aportació social diària fan que els dies passin com els cotxes. Avui hem disfrutat baixant per aquesta raconada del cercle de Banyell, a la qual hi hem accedit des del sempre pelegrinat Port de Siguer, desprès de seguir la divertida cresta que el separa del seu homòleg de Banyell. Es una molt bona opció per una matinal ràpida i distreta amb baixada sostinguda fins al Cercle de Banyell. Poca gent per aquests llocs.

Les condicions són força bones però al pas que anem s'haurà de tornar a caminar a les parts baixes.

Sempre presents.

AL KURT ALBERT

2010-09-30T14:04:00.002+02:00

MIDI D'OSSAU: ESPERO NORD INTEGRAL A LA PUNTA DE FRANÇA DEL GRAN PIC.

2010-09-19T12:33:00.019+02:00

L'endemà de les crestes, aprofitem la tirada anticiclónica i pugem al refugi de Pombie amb l'intenció d'escalar el dia següent la seva cara nord per aquesta gran clàssica. La número 80 del llibre del Patrice de Bellefon, les 100 millors del Pirineu. 700 metres de TD amb uns 50-60 claus en tota la via. El dia debuta pocs minuts passades les sis del matí i estarem, aquest cop, quinze hores a tornar al refu. En dos horetes fem el tomb al pic per plantar-nos a peu de via. Portem un joc complet d'amic fins al tres, 12 cintes i errres.

Com sempre en aquestes vies clàssiques, se'ns desperta l'admiració pels obridors. L'any 1938 en Mailly i en Ollivier escalaven la part superior. 1938! L'any 1960 Gardien i Sarthou, l'inferior. L'any seguënt, en Bellefon i Laffranque n'escalaven la primera integral tal i com s'escala ara. És cara nord i tot i que fà relativament poc vent, el fred es fa notar. Tèrmica gruixuda, gore-tex i pluma. Els llargs de cinqué piquen força, l'ambient del lloc i les poques assegurançes que trobem, obliguen a mantindre la concentració i la tensió al 100%.

En general la roca és bona, però en algún tram no. Sobretot en un dels llargs més complicats, el primer del segon tram al peu del bastió final. El famós diedre Olliver de la part final, cotat de V+, fa suar. Adjunto l'única ressenya que he sabut trobar. És de l'Albert Castellet, escalada i ressenyada en hivern, que també "manda cojones", i és molt fidel a la realitat d'estiu. Al refu, vam copiar l'explicació de la via en un llibre francés, petit, que ara no recordo el nom i que també s'ajustava força a la realitat.

Via molt recomanable, en un marc molt salvatge i alpí. Caldrà orientar-se molt bé i mantenir la sang freda en algún tram.

PIC DEL BALAÏTOUS. INTEGRAL ARESTA DEL DIABLO+ARESTA COSTERILLOU

2010-09-14T20:24:00.017+02:00

Finalment l'opció guanyadora és la del port del Portalet. Comencem pel costat espanyol i desprès de cinc hores de carretera, pugem al refugi de Respomuso, situat a 2200 metres d'alçada. El punt de partida: l'embassament de La Sarra, via Sallent de Gallego. L'entorn del refugi i llac de Respomuso és molt salvatge, amb una vista molt reduïda cap a la cresta que escalarem l'endemà. Sortim del refugi pocs minuts després de les sis del matí, amb els frontals al cap i no hi tornarem fins a quarts d'onze de la nit. La nit abans, el guarda del refugi ens comenta que no cal escalar el Pico Cristales. Que te una aresta molt curta i de mala roca i que allarga el camí de dos hores en un itinerari de "poc interès". Que hem de començar directament al Collado del Canino. Evidentment nosaltres, de nit, la liem i escalem el Cristales penalitzant les dos hores sense interès que ens deien la nit abans. Coses del directe.

Un cop al Canino, els llargs, els ràpels, els "ensambles" i les tirades de quart sup i petit cinqué es succeeixen en un marc impressionant digne del Pirineu més salvatge que podem trobar. Les hores van caient com a mosques i quan comencem l'Aresta del Costerillou són les tres de la tarda. La segona aresta és fa un pèl més llarga i la fatiga present, lo qual ens confon en algun tram .

Tot i això, gràcies també a un cel blau immacul·lat i un mar de núvols anticiclònic perpetu, gaudim de valent i quan ens plantem al pic del Balaïtous (3144 metres) són les vuit de la nit. La baixada, amb algun ràpel inclòs, en costa més de dos hores, però quan arribem al refugi la satisfacció i la fatiga ens desborden. Activitat molt, però que molt aconsellable. Passarem amb una corda de 50m, un mig joc d'amics entre aliens i camalots fins al 2, sis o vuit cintes express i moltes bagues llargues.

TAPAS SANS DALLES A LA DENT D'ORLU

2010-08-20T21:22:00.010+02:00

Toca recuperar el temps perdut.

Estem a mitjans d'agost, s'ens acosten uns dies de vacances i ens hem de trobar per decidir cap on anem. Per aixó, acordem una agradable passejada cap aquest racó verd i bonic del nostre pirineu d'Ariega i ens enfilem a aquesta vieta de la cara est bona per rodar una miqueta i per poder anar xarlant de futurs plans. De fet, vacilavem entre aquesta i la Supersé . No sé perque ens decantem per aquesta que ja l'hem vist piulada a molts llocs i té bona pinta. Els 11 llargs es van succeïnt, mentres parlem de projectes: que si cap aquí, que si cap allà, patatim patatam...

Parlo de memoria, però si no m'equivoco amb unes deu cintes express i erres passes sobrat per aquesta via principalment de placa amb algun sostret que et fan suar la gota.

Dia sense càmara per lo que em permeto la confiança, en un món tant virtualment descontrolat, d'agafar prestades fotos d'altres llocs. Per exemple: la primera és de http://fcorpet.free.fr/Denis/Orlu-Dent-Face-SE.html, la segona de :http://ibanelterrible.blogspot.com/2008/09/dent-dorlu-tapas-sans-dalles.html i la ressenya és del Luichy. L'última esta feta amb el meu mòvil.

UN CRACK, EN MATT

2010-08-06T21:12:00.003+02:00

http://www.youtube.com/watch?v=zlfKdbWwruY&feature=related

MÉS TUNEL DEL TEMPS

2010-06-17T22:11:00.002+02:00

EL TEMPS A TV3

2010-06-12T14:44:00.003+02:00

Minut 1 i cinquanta segons :)

La foto la vaig enviar a meteo@tv3.cat

EL TUNEL DEL TEMPS

2010-06-11T18:36:00.004+02:00

DIRECTA ESTEL AL ROC D'EN FERRUS

2010-06-03T22:09:00.008+02:00

País de ceps i d'isards. Molts isards. Dia rodó. Passada la gran gran chimenea de Cercs trobem una carretera direcció Figols que per fer amb bici té que ser espectacular. 15 kms asfaltats per uns racons bucòlics fins a la pista final, llarga d'un km, només apte per a 4x4.

Segon llarg. Navegant pel tercer. R3

Tres quarts d'hora d'aproximació sua i festival "d'alejes" en uns primers quatre llargs mantingudets dins el v+/6a amb una roca que és més bona del que sembla, però que s'hi ha de creure. Com diu un amic meu: "Ni ha ka escalar!" Tot el dia treguent la ressenya per confirmar que encara no t'has perdut i la vida continua. Sortim del cotxe a les 8 del matí a 8 graus de temperatura.

Cinque llarg. Final de la via.

No hi ha ni un seguro de regalo. Tots s'han de currar. Estem cinc hores llargues a la via i entre ràpels i tot per la canal encaixada de la dreta, 8 de llargues cotxe-cotxe. Un Bon joc d'amics petits i grans, fins al 3 mínim, tascons, 12 o catorze cintes, erres i sang freda. Un racó de món preciós. Mentres escalavem el tercer llarg, a quarts d'onze del matí, ens ha passat una guineu feliç i tranquila pel peu de via.

AMANITA MOSCATA A TERRADETS

2010-06-01T22:02:00.014+02:00

Aquesta sí que és bona. Ben bona. 270 metres 6a+ (V+ obl.). Reequipadeta i ben aseguradeta als llocs més difícils. El primer i cinqué llargs especialment guapos. Un joc d'amics i 12 cintes més lo típic de via llarga per disfrutar d'una roca de gran qualitat i molt poc polida. Deuen de ser els trenta i pocs minuts d'aproximació que tiren a la gent enrera, però la cosa és que tot i tenir vint-i-quatre! anys de vida la via es veu poc transitada. Coses dels alpinistes. Vam escalar el sis llargs que marca la ressenya, l'últim una mica trencat i bastant herbós. Si jo tornés a fer la via ja no l'escalaría. Cordada, de tres amb en Latox i en Xavi, ben divertida. Tres ràpels de baixada per la mateixa vía fins a una feixa intermitja, l'últim de 60 metres. Al Loro! amb les cordes que no s'engantxin al recuperarles. Es pot aprofitar alguna instal·lació per deixar material i recollir-lo a la baixada. Motxilla, bambes...

Original perspectiva de la paret de les Bagasses, Peladet i el congost en general. Tres a la via i tres sense càmara. Així que us deixo amb la resenya d'en Luichy (que sempre queda bé).

Alguna foto de la via aquí, o aquí o aquí o...

EL CORREDOR DE LES ÀLIGUES A LA PARET D'ARAGÓ

2010-05-30T16:30:00.013+02:00

A la vida s'ha d'escalar una mica de tot. O millor dit, quasi de tot! Tot i que, al segle 21 ja no es pot dir que axó sigui escalar. Despres de veure una piulada d'una publicació a la revista Vertex i d'una ressenya d'en Picazo ens decidim per escalar aquesta via que transcorre just per l'esquerra del marcat Espolón Sur i que ens sorprén negativament per les seves condicions. Més que una via, podem parlar d'una canal herbosa plena de tot tipus de vegetació amb trams de roca, quan més bona, sospitosa, intercal·lats de trams de sorra i, si ha plogut poc temps enrera com va ser el nostre cas, algun tram amb aigua. A més a més, es deu tractar d'una de les aproximacions més llargues de Montrebei amb les seves dues bones hores fins al peu de via, igual que per la tornada. Més de 500 metres d'ascencio a on, potser, 150 són de roca de veritat, amb un llarg d'A1 i un parell o tres de V-V+ amb roca trencada.

El vespre abans des de Montfalcó. Matojo-tracció-climbing.

Tot i aixó no podem baixar de les vuit hores a la via. Honestament, i amb tot el respecte pels obridors que segur es van fotre un curro de tres parells, ja que segons diu la ressenya ho van netejar tot, si no l'escaleu no passa res. Ja ens va extranyar de no trobar cap informació sobre la via a la xarxa, però un cop escalada, s'entén. Una via destinada a caure en l'oblid. Un tute. Dotze hores cotxe-cotxe. Més esgarrapats, potser, dins la mateixa via que a l'aproximació. Lo millor, la panoràmica del congost el vespre abans des del mirador de Monfalcó, on, per cert, hi han deixat un refugi 5 estrelles per a tots aquells que hi volgueu passar la nit. Igual que la pista d'accés des de Viacamp. Una autopista. Nosaltres vam dormir al pàrquing del refu però la parella que el porten semblen de molt bona pasta. Albergue Casa Batlle. Molt polit.

ARESTA RIBES-VIDAL A ROCA REGINA

2010-05-29T21:51:00.009+02:00

Continuem el nostre inici de temporada o manteniment de vida (ja no ho sé) amb aquesta Bona via per a temporades de baixa forma, manteniment o d'inicis "rampicaires" i que permet gaudir una mica de l'ambient que té la Roca Regina en algun moment de la seva escalada

Últim llarg. Últim ràpel. Últimes neus.

345 metres V+/A0 o 6b que tampoc no ens va semblar tant dur que tot aixó. De les moltes maneres que tenim per pujar la Roca regina aquesta és de les més fàcils. Segueix la línea de cresta que veiem a la foto inicial d'una manera força elegant i amb trams d'escalada divertits combinats amb algun jardinet. Poc menys de cinc hores cotxe-cotxe. Aprofitem per a controlar i despenjar-nos dels ràpels de baixada situats a pocs metres del final de la via amb un últim de 60 metres penjat al buit, d'aquells que fan riure. Poca cosa més a senyalar d'una via que ha estat re-equipada fa poc amb parabolts a les erres i algun parabolt de progressió. Un joc d'amics, algún tascó i lo bàsic per aquest tipus de via.

ANIS DEL MONO A LA PARET BUCÒLICA

2010-05-12T22:09:00.010+02:00

Questió de començar la temporada amb un rodatge assequible en una petita nova via que tot i la discreta qualitat de la seva roca ens ha deixat un bon gust de boca. Potser el fet de passar tot l'hivern tancat i les ganes que teniem d'escalar una mica ens l'ha fet veure amb més bons ulls.

La ressenya al blog de l'Edu. No surt! Tercer llarg.

El cas és que ens apuntem una vieta prou aconsellable i que, espero, dona per trencada la crosta de 6 mesos de sequera. Empalmant llargs, en fem quatre. Dotze cintes i un joc petit d'amics mitjans que quasi no utilitzem. 3 horetes cotxe-cotxe a ritme de quarenton. Intentem recuperar el friend abandonat al segon llarg pero ens resulta impossible. Un dia que tot i començar-lo sota un cel gris i ventos, s'acaba transformant en un bonic matí de primavera.

Ay la primavera! Més i més i més...

EL PIC DE BESALÍ

2010-02-05T15:57:00.004+01:00

La Gemma obrint traça amb el Besalí de fons

Aquesta és bona. Molt bona. Molt bona perquè la Gemma i un servidor feia que no s'enfilaven a una muntanya ELS DOS JUNTS des del Juliol del 2007. Concretament els Pics D'Eriste. Sense neu. Amb neu, l'últim cop, va ser la Canal del Canut al pic de Comapedrosa al Maig del 2006. Ha plogut i ha nevat. Degut a aquest parell que veieu al final del post, hem tingut poca vida de parella. Molt poca. Per aixó dic que aquesta és bona.

Els Déus ens han acordat un matí de fantasia i tots dos hem pogut gaudir d'una jornada excepcional. Ni una traça de pujada, ni una de baixada. Tot i que abans d'ahir ja vam estrenar-nos per la Vall de Rialb amb unes condicions potser millors que les d'avui, el Pic de Besalí amb els seus modestos 2639 metres d'alçada, ens ha semblat avui la muntanya més ben parida del planeta. Teniem uns 10 centímetres de neu fresca i les traces de baixada donen fé de la qualitat de l'esquiada.

Un cop al cotxe ens hem parat a dinar a cal CONEJOS de Llorts, al Restaurant EL PONT DE LES MINES. Brutal. Unes llenties amb arroç, rotllo Dal-Bhat, unes broquetes de xai i una inigualable tarta de poma han arrodonit el dia, si aixó era possible. Hi tornarem, de ben segur, però el plaer tant físic com espiritual d'avui, costarà igualar. Capes i capes...

Tot el dia presents.

BON NADAL I MOLT BON 2010

2009-12-19T08:51:00.004+01:00

Passeu-les ben bones.

Que el 2010 tingui molta roca, cap lesió i molta, molta salut. Grans i petits.

TA TOT A PUNT

2009-12-03T09:49:00.005+01:00

Primera sortida amb pells de la temporada per constatar que les recents precipitacions ens han donat una grata sorpresa i que permetran obrir gran part de les intal·lacions d'Arcalís amb decència. Falta poca neu per poder sortir amb les pells fora pista sense destrossar massa el material. Com és costum en aquestes dates els fanàtics de les pells treuen fum pujant i baixant per les pistes. Bon ambient i optimisme per aquest hivern que comença demà. Som-hi doncs!

ALEX HUBER A ORDINO

2009-11-15T22:58:00.005+01:00

YABADABADOOOO!!!!!!!!

El dia 11 de desembre se celebra el dia internacional de les muntanyes.
Per aquest motiu, la Fundació Muntanyencs per l’Himàlaia, juntament amb el Ministeri de Medi Ambient i el Comú d’Ordino, ha organitzat una conferència de l’escalador ALEX HUBER, en la que projectarà la seva última pel·lícula La Quinta Dimensió, seguida d’un col·loqui.
La projecció tindrà lloc el dilluns 14 de desembre a les 22h a l’Auditori Nacional d’Andorra a Ordino.

Aquesta projecció és una prèvia del Cicle de cinema de muntanya d’Ordino que se celebrarà els mesos de febrer i març de 2010.

Jo hi seré. Per poc que pugui.

EL TOMB DEL TOMASET PER LA SABINA

2009-11-05T09:31:00.011+01:00

Continuo fent boca per aquest hivern que ja casi tenim aquí. Personalment disfruto molt més la muntanya amb esquís que caminant. Primera les baixades són una mica més ràpides i divertides i després els meus pobres genolls es queixen menys.

Treguent la pols de l'armari també he trobat aquestes fotos que encara són més velles que les del Cadí. Una volta clàssica i molt transitada que tenim per aquí al final de la Vall d'Ordino. Com fa la major part de la gent, sortint des del pàrquing de Sorteny, entrem a França pel port de Siguer i tornem pel de Banyell. Amb el Jordi. El 18 de març passat. La vam suar. Jo una mica més que ell.

Amb condicions bones, com va ser el nostre cas, és una excursió 6 estrelles. Paisatges i passatges. Dos canvis de pells i, si no em falla la memòria, uns 1200 metres de desnivell, 200 o 300 més pel Pic del Forn, no obligatoris però aconsellats. Més distancia que desnivell, amb bones esquiades. Llargues i suaus. Les fotos ho descriuran millor que jo. A la primavera, ganivetes o crampons. Nosaltres hi vam posar, sense estressar-nos massa, 4 horetes llargues. N'hi ha que ho fan amb bastant menys i com sempre en aquests casos ni ha que ho fan amb més. És una volta per disfrutar molt.

Per cert, se m'oblidava, el Julià ens va obsequiar amb la seva companyía de bon matí fins al port de Siguer.

Au, a veure si aprofito aquest rebrot de literatura casolana per piular alguna altra cosa. Igual algo de bici. Amb b alta.

LA CANAL DELS TRONCS A LA SERRA DEL CADÍ

2009-11-03T09:24:00.008+01:00

La canal més fina del mig.

No, no us assusteu, aixó no és ni ahir ni abans d'ahir , aquesta és la darrera activitat que vaig efectuar la temporada passada i la tenia per aquí pendent de publicació. L'estiu ha estat especialment i alpinísticament sedentari amb l'arribada de la Joana. Poc temps per piular. D'activitat ja n'em fet, ja, però d'un altre tipus.

L'aproximació a peu de via. El primer resalt i l'últim.

Total, que la primavera passada vaig despedir la gran temporada de neu que vam tenir, amb aquesta bella ascenció al cadí, des d'Estana i Prat de Cadí. Poca expereriencia la que tinc jo amb crampons als peus i l'assesorament dels grans Igor i Latox em va anar de pel·lícula. Llàstima de les temperatures un pèl massa altes d'un 6 de maig amb les consequents dutxes que aixó implicava, especialment la del primer resalt.

Vistes de dalt. Els companys.

Una jornada ben completa i agraïda que vam poder semi-compartir amb la coincidencia d'en Edu i Co. a la canal veina, que ells van baixar esquiant previ ascens.

L'Edu i CO. a punt d'atac.

Apa, ja està, és que avui m'ha gafat la melancolia i els remordiments de tenir el blog abandonat i m'ha donat per aquí. Al mateix temps començo a fer boca per aquest hivern que pica a la porta. A veure que ens reserva!

EL DIEDRE BLANQUETA A LA PALA ALTA

2008-11-27T22:05:00.010+01:00

Ahir, després de la Festa, vam voler aprofitar el dia i vam repetir aquesta clàssica de la zona i al mateix temps embutxacar-nos una de les cent del Soldevila. La via (140 metres V+, Ae/V) , tot i fàcil, te uns passos molt bonics i estètics al dos últims llargs de verdader diedre. La panoràmica és digna de la via i en tot cas, és perfecta per començar a escalar.

L1. L2.

De les que t'engantxen a l'esport. Fins i tot, apta per dos equipadors de ferrata que s'inventen feines i que no tenen tant temps per entrenar-se. Via facileta i ràpida, nosaltres vam posar dos hores cotxe-cotxe. Un joc mitjanet d'amics, deu o dotze cintes i reunions. Roca molt bona en tota la via, en algun punt una mica pulida. Molt recomanable.

Última erre.

LA FESTA DEL PACA A LA PARET DE L'EXTREM

2008-11-27T09:22:00.010+01:00

Un any i deu dies després d'escalar la Pensionistes, amb en Latox tornem a aquest sector del MontRoig que s'està mostrant definitivament excel·lent per els dies freds d'hivern. A les set del matí, a la Seu d'Urgell, el termòmetre marcava -7º C, i tot i les crues i "fredotes" temperatures anunciades per en "Molt bona niiiiiit", no passem fred. Ben abrigats, això sí.

Des de l'aproximació. Primer llarg. Tercer llarg.

Escalem aquesta via ( 160 metres, 6b+/Ae, 6a obl.) que té molta semblança amb la seva veïna. La Pensionistes. Potser un pèl més trencada la fissura del primer llarg.

Semblaria ser que ha desaparegut algun pont de roca i fins i tot algun pitó posats durant l'obertura de la via. Sobretot al segon llarg. Així que NYAPUSGUAPUS al sortir de la primera erre. 6a expo. La resta de la via és d'anar fent. El primer llarg, de fissura-xemeneia, una mica trencat dins la ximeneia. Bon ambient al tercer llarg. Molts voltors.

Primer llarg. Ambient al tercer llarg.

Nosaltres portàvem quatre claus variats però no els vam fer servir. No vam posar tampoc, cap dels tascons que dúiem, i del joc d'amics complet, tampoc vam fer servir ni el 3 ni el 4. 18 o 20 cintes exprés, bagues sabineres (sobretot per l'interior de la fissura-xemeneia). Bona via. Aconsellable. Fàcil de combinar amb alguna altra de la mateixa paret o de la veïna Pala Alta.

Des del cim. La ressenya.

La vista des del cim, és brutal. Àger, Cap del Ras, Font freda, El Doll, Bagasses, Peladet, Pirineu...

Us adjunto una foto de la ressenya original que trobem al bar de Sant Llorenç, on per cert, com no, hi fan un bikini calent amb llesca de PA DE PAGÈS que hi canten els àngels. Una barreja de pa amb tomata, mantega, formatge fos i pernil, que reanimen l'esperit de qualsevol escalador o escaladora esgotat d'agafar tot tipus de cantells, regletes, bidits i romos.

Tornant a la ressenya, sembla ser que hi ha gent que encara no coneixen els llibres de piades i es permeten l'alegria d'escriure apreciacions personals sobre les ressenyes originals. Llàstima.

ESPERÓ BADALONA AL CAP DEL RAS

2008-11-19T11:16:00.006+01:00

Sortim d'Andorra a les 6 del matí amb la intenció d'escalar la Reina Puig a les Bagasses, però un boira espesa, freda i humida ens fa canviar d'opinió. Enfilem cap a Àger sempre dins la mateixa boira, espesa, freda i humida. A Àger parem al bar a copiar la ressenya. 260m 6b (V obl). Moltes cintes, reunions i pedals.

Diferents panoràmiques del dia.

I aquí, voldria fer un incís culinari d'altes prestacions. Ja n'havia parlat anteriorment en el post de la Redrum: ESPECTACULAR l'entrepà de TONYINA+ANXOVES+OLIVES amb pa calent que serveixen en aquest bar que trobem al costat de la carretera principal (crec que n'hi ha un altre a l'interior del poble, però el desconec). Simplement espectacular.

El company durant diferents moments del dia.

Continuem. Fins que no som pràcticament a l'alçada de la cruïlla de Montrebei no veiem el cel. Un cel que , poc a poc, es va tapant. Passem el dia en un entrepà de núvols força curiós. La temperatura queda baixa i els dits ho noten sobretot, en el meu cas, el del sexe de la mà dreta. La via es molt guapa, un pèl massa equipada potser, però també va bé a vegades escalar vies que tinguin força xapes. Sobretot quan la inactivitat és la protagonista de l'any. La part que més em fa suar és el p..o sostre del quart llarg. Principalment perquè els pedals s'han quedat al cotxe i amb una baga sabinera no és el mateix. Al final em penjo d'un alien dels que intento portar sempre en vies desconegudes "porsiaca" que, col·loco sortint del sostre i apa.

El nostre Pirineu. La ressenya a onaclimb.com.

La via, en general, és bona tot i algun tram trencat. Una clàssica de la zona. L'altra versió dels fets, ben aviat aquí.

CANGURO

2008-11-15T10:32:00.003+01:00

La Gemma se n'ha anat a fer una rando i jo m'he quedat a guardar aquesta preciositat que s'ho mereix tot. De moment.

Crec que se n'han anat cap a l'Estanyó o El Forn, no n'estic segur. Ja ho diran. Necessito anar a escalar aviat. Us penjo aquesta foto del 26 d'Octubre que va fer-li la seva mare i que m'agrada molt.

Últim cap de setmana abans de començar la temporada. Tenim molta neu i en molt bones condicions.

ALEX MARRUGAT (Bis)

2008-11-10T15:37:00.004+01:00

Avui, aquest personatge que veieu a la foto, un molt bon amic meu, ha tingut un fill. I ara em direu, i que? Doncs que ja és el quart. Quatre. Tots nens. Roger, Jan, Lluc i ara Alex. Al·lucinant. Des d'aquí un post d'homenatge i màxima admiració per aquest valent del segle XXI. Més por que escalar A5.

Broma a part, felicitats i bona sort. I fes-te un nus ja!

Aprofito per fer una RECTIFICACIÓ. En el meu últim post deia que el que volgués gaudir esquiant hauria d'anar a pistes ja que la neu que jo havia trobat era molt transformada i difícil d'esquiar. Doncs, no. Avui, seguint els consells de la Gemma, he pujat a l'Alt de La Capa (2572 metres), a Arinsal. Ella, hi va anar ahir i abans d'ahir amb la seva sòcia de muntanya. Doncs, com deia, la pala de La Capa m'ha deixat en un petit núvol. Orientació Nord Nord-Oest i amb una neu que encara no ha vist el sol. Disfrutada de les èpiques. Fins al punt que quant he arribat a la pista m'he tornat a posar les pells i he repetit. Així que ja ho sabeu. Sinó és aquí, busqueu-vos una cara Nord ben alta i aprofiteu ara que ni ha.

EL PORT DE SIGUER

2008-11-07T16:43:00.008+01:00

Pronunciant la R i amb la È oberta.

És al·lucinant. 7 de Novembre i aquí ho veieu companys i companyes: PAQUET ON. Amb el Titanel, avui ens em enfilat fins aquest collet tant típic de la Vall d'Ordino. Que, fer això amb el Titanel, és com anar a fer la Bàlsam de Tigre amb el Cris Sharma però, aquesta setmana li tocava fer repòs i per això no li ha importat venir amb mi. Pujada bona, amb força neu i calçant els esquis a deu minuts del cotxe. Obrim traça tot el camí i el paisatge que en envolta, com podeu veure a les fotos, és digne d'un Febrer d'Alaska. Que ens esta passant? Serà l'efecte Obama?

Baixada per oblidar, perquè enganyar-nos? Neu crosta mig transformada i difícil encadenar 2 salts seguits. Viratges impossibles. Si el que voleu és gaudir esquiant, cosa més que comprensible, millor anar a pistes de moment.

Així que donem la temporada oficial per inaugurada i tant de bo continuï per aquest camí durant molts anys. De fet ja em pujat un parell de cops a pista però això d'avui ja s'assembla més al nostre concepte d'esquí de muntanya.

L'estany blau esta flipant. Encara no s'ha gelat i ja te un metre de neu al seu voltant! Que algú li ho expliqui.

MONTSERRAT CLOTET A PARET DE CATALUNYA

2008-09-16T09:10:00.012+02:00

Foto: onaclimb.com

Montrebei. Dia llarg. Boca seca.

Recuperem les bones sensacions. Aquest estiu ha sigut un estiu de poca roca i molta bici per motius parentals. Així que, res millor que una bona pedalada per retrobar-se amb la roca. Amb en Latox ens apuntem la 9a repetició (segons llibreta de piades a R5) d'aquesta més que guapa via que li va dedicar en Jaume Clotet "Paca" a la seva filla. Si la via es trobés a Vilanova de Meià (per dir algun lloc), seria un viote. A Montrebei és una via guapa.

Som-hi. Primer mig llarg. Segon llarg.

300 metres de bona roca on superarem uns desploms aeris en tres llargs, entretinguts, de Ae i on els pedals trauran "xispes" i els nostres braços també. És un Ae bastant tècnic i amb alguns passos llargs de collons. Aquest home no regala res. Els altres llargs, lliure de dificultat màxima 6b (obligat V+/6a) bastant equipats amb espits, burils i claus. Un bon joc d'amics, uns pedals i 20 cintes. És una llàstima que una via guapa com aquesta no estigui més repetida, així al menys les fissures no tindrien tanta vegetació.

Segon llarg. La penjadíssima R2.

A nosaltres ens costa casi 8 hores superar-la tota i arribem al cotxe, costat Pont de Montanyana, de nit. Cal dir que comencem tard. A les 10.30 el primer llarg. I que tots dos hem escalat poc, però poc, aquest estiu. La baixada, que us he de dir. És Montrebei. Campi qui pugui. "Jabalí, jabalí".

La ressenya del Luichy, com totes les seves ressenyes, és boníssima. Nomes afegir que a la meitat del primer llarg que ell marca de 60 metres, hi ha una reunió intermitja que ens permet fer-lo en dos llargs de trenta. Nosaltres ho vam fer així.

R3. Tercer llarg.

A R3, entre altres coses, hi trobem un niu de voltors buit. I ara em podria posar a discutir sobre el nou decret que ens vol prohibir d'escalar en aquesta zona i altres, però no ho faré. Només diré que ARA aquí no hi viu cap ocell i que no seria lògic que ens ho prohibissin en aquesta època. Putos funcionaris encorbatats i avorrits!

Pot de piades a R5. Sisè llarg. La ressenya a onaclimb.com

Resumint, una via Montrebeiana més que recomanable no massa llarga ni massa dura però que no s'ha de subestimar.

REFUGI DEL COMAPEDROSA AMB LA FAMILIA

2008-08-31T16:49:00.012+02:00

El Guillem ha fet sis mesos i, amb la seva mare, decidim de celebra-ho fent-li una visita a la Margaret a l'únic refugi guardat del Principat situat a una cota de 2.260 metres. Simbòlic, ja que som conscients que ell no se'n recordarà, ens ve de gust començar-li a inculcar la nostra passió per les muntanyes (que a l'Space ja hi anirà amb els seus amics). Marxem doncs el dimarts passat després de dinar. Sortim amb la seva tieta Olga i els seus cosins Pere i Ventura. Per ells també serà la primera nit en un refugi de muntanya.

Els homes de l'expedició en diferents moments de la pujada.

El refugi, com indica el seu nom, està al peu del pic més alt d'Andorra i en plé passatge del GRP i el GR11 que entra al principat per el veí Port de Baiau. Guardat a l'estiu, pot acollir un bon grapat de persones, crec que quasi 60. Al Guillem li va agradar molt i a part d'una breu manifestació durant la nit per la seva ració de teta corresponent no va posar cap pega ni durant la pujada, ni durant l'estada o baixada del refu. Cal dir que la Margaret ens va acollir molt bé i ens va instal·lar a nosaltres sols en un dels dos dormitoris dels que disposen per tal de no molestar a la resta dels muntanyencs presents aquella nit.

La mascota del refu. Bon sopar. Avituallament de gasoil.

Al costat del refugi hi trobem el bonic estany de les truites que, com el seu nom indica, s'hi poden trobar aquests peixets i més d'un s'hi guanya el sopar, previ pagament de la llicència pertinent. Si voleu contactar el refu ho podeu fer al numero +376327955. L'entorn, com per tot el Pirineu, és entranyable i,en aquest cas, ben conservat.

Després d'esmorzar. Amb els cosins i la tieta. Anem a passeig.

Pel matí, després d'un bon esmorzar, tot passejant amb el Pere i el Ventura ens creuem amb 7 isards preciosos (8 segons el Pere). I la càmara al refugi....

NYAPUSGUAPUS VERSIÓ BICI

2008-08-29T18:14:00.004+02:00

Li robo aquesta foto al company David, de les moltes i molt guapes que penja sovint aquesta és de les que m´han posat la pell de gallina. Surto a rodar una mica. Salut

LA PISTACHO ASESINO A COMALESTORRES

2008-08-14T11:23:00.009+02:00

No serà el post del que em sentiré més orgullós, però tot conta. Vaja arrossegada per les parets d'aigüestortes el passat cap de setmana. Sort que en Latox sempre està a punt per solventar situacions de decadència parental. I és que en tres mesos he sortit a escalar dos cops. Aquest i el del post anterior. Però en fi, va valdre la pena. La via és preciosa i amb una roca d'una qualitat brutal.

Vistes des de la pujada. "Expedición al filo". El salvador.

Excepte potser la primera part de la quarta tirada que, com ja havia llegit en el foro de la FECC, té un parell de microones a punt de donar un disgust a algú. Impressionant, també, la quantitat de gent que van decidir escalar la mateixa via el mateix dia. No exageraré si dic que 10 cordades van fer la via.

Agafa tiquet. Tercera tirada. Cortesia d'en Luichy.

Més alguna que, vista l'acumulació de yonquis de la pedra, van decidir canviar d'itinerari o simplement deixar-ho per una altre cop. L'aproximació molt agradable. Això sí, res d'una hora com he llegit per aquí o per allà. Hora i mitja. A menys que es pugi a "cara-perro" rotllo entreno. El quadre preciós. Aigüestortes a la màxima expressió. Agulles i pics, crestes, pics i agulles. De tots colors i totes les mides. Un bon joc d'amics i tascons i dotze cintes.

Panoràmiques des de la via.

Vam passar el dia acompanyats de la tricordada Murciana. Companys del company, passaven una setmana pel nord d'Espanya, escalant entre altres llocs, Riglos (toma caló) Benasque, Cavallers o Montserrat.

En fi, que hi hauré de tornar per passar comptes. Us adjunto una foto del culpable, pobre, de la meva inactivitat estival. S'ho mereix.

ESPERÓ XELO-BAM A ROCA NARIEDA

2008-07-03T23:25:00.007+02:00

Ara feia dies que els bolquers em tenien ocupat. Aprofitem les poques hores lliures que la paternitat ens atorga per pedalar una mica per les carreteres andorranes i mentrestant, les cordes abandonades, es van omplint de pols. I això no pot ser. Així que, desprès d'enganyar al Jordi (màster dels Tres Ponts), aprofitem la ressenya d'en Xavi G. i ens trèiem el cuquet escalant aquesta ràpida i fàcil via al costat d'Organyà. 475 metres de plaer calcari amb un equipament excel·lent on caldrà dur un joc d'amics per assegurar sobretot el vuitè llarg i algun tram esporàdic. Quin honor pels obridors atorgar-se aquesta línia tant estètica que, separada per l'ombra, divideix la Roca Narieda en dos. A la dreta lo fàcil, a l'esquerra, lo difícil.

Sortint de R3. Organyà. 5è llarg.

Ara, passats uns anys, han decidit reequipar-la i l'han deixat de 10. Reunions bomba amb anelles i un itinerari fàcil de seguir. També caldrà dur un estrep (a menys que el tingueu prestat i no retornat, com jo) reunions i unes quinze cintes si conteu empalmar algun llarg, cosa més que factible. Tot i que, per sorpresa nostra, vam tenir Sòl els dos primers llargs, la via és totalment d'estiu amb ombra fins al migdia. Per contribuir al llibre de les anècdotes, durant la baixada ens vam passar de frenada una mica i vam fer més volta del previst. Això ens va permetre de creuar-nos amb dos isards ben bonics que, portant la contraria al sentit comú, pasturaven per la zona sense por a la calor. Res, una escalada molt agradable per un matí d'estiu, poc exigent i amb molt bon gust. Si puc, algun dia hi tornaré.

Lluitant el 7a. R9 amb Fígols de fons.

Quin merit té la gent que no escala i és feliç.

CAFÉ, COPA I PURO A NARIEDA SUD

2008-05-09T12:19:00.005+02:00

Dimecres passat amb el Jordi O. repetim la via que va obrir el Marcel Millet el Gener passat i que ja ha vist passar varies cordades segons testimonia el pot de piades que trobem a una de les últimes reunions. Nosaltres, en aquest pot, hi decidim deixar una copia de la ressenya feta pel Xavi G. i que ens ha guiat per aquesta passejada vertical. Via nova i això vol dir que encara està un pel bruta. Com a totes les vies d'aquesta zona, ens hi trobem un calcari de bona qualitat un pèl ajagut i amb força repises de terra. De totes maneres, representa un agradable exercici d'una jornada completa. Una horeta d'aproximació, tres i mitja de via i una i mitja de baixada. Llàstima de la merda de canal que tenim que fer a la baixada. Però, és lo que hi ha. Aquí i a moltes parets.

L1. Esperó de les Orenetes i St Honorat des de R3. L7

Per aixó, alguns prefereixen fer només esportiva. I a vegades, ho entenc.

Aquest cop, sota un cel amenaçador la primera part de la via. No paro de reproduir dins el meu cap el Molina dient, la nit abans, que no plouria. I al final no plou. Total, més de 400 metres d'escalada molt fàcil i agradable amb la major quantitat de PONTS DE ROCA que mai he trobat en una sola via. De totes les mides i colors, 400 metres que em deixen força baldat al cap del dia. Nosaltres vam fer servir els ALIENS 2 o tres cops.

L12. Coll de Nargó.

Per cert, ahir vam tornar al SECTOR XAPAT amb el Xavi P. Vam escalar l'última via del Biga: SI TENS POR, QUEDAT A CASA 6a+/6b i vam provar noves vies per seguir equipant. Quedarà guapo el sector. De fet, ja n'està quedant.

PIC DE COMAPEDROSA PEL FORAT DELS MALHIVERNS

2008-05-05T10:30:00.007+02:00

El Coma Pedrosa, partit per la Canal del Canut amb els Malhiverns a la seva dreta, unes hores més tard des del Coll d'Ordino.

I jo que pensava que ja tenia els esquís penjats fins la temporada que ve. L'opció d'anar a despedir l'hivern al cim d'Andorra (2942 metres) em tempta i despenjo les fustes per gaudir d'una última sortida. Arranquem abans de les set del matí. Som 6. El Dot, el Serge, el Xoque, el Julià, el Jordi i jo. Bon grup. La nit ha sigut molt calenta, segurament la més calenta del que va d'any.

Molta calor de bon matí. La Canal del Canut. En plé esforç pel forat dels Malhiverns.

Estem lluny dels zero graus, segur. Caminem amb els esquís a l'esquena fins el refugi del Plà de L'Estany passant per sota la Canal del Canut que no té tant bona pinta com altres anys. Tallada pels residus de les allaus de les últimes nevades húmides, la Canal del Canut ens ofereix mil metres de desnivell vertical en una pendent força mantinguda, totalment aconsellable per aquells que us agrada l'esquí divertit. Aquest cop no és el nostre objectiu i passem de llarg.

Enfilant la collada dels Malhiverns. Vista des de la collada direcció Aigüestortes.

Les primeres neus que toquem estan molt podrides i sembla que les ganivetes, que posem només començar, ajudaran poc. El Dot ens marca un ritme despert des d'un principi i, a poc a poc, anem guanyant metres i comprovant que la qualitat de la neu va millorant molt lentament. Pugem per cara nord i estem per sobre els 2500 metres i això ajuda. No vull ni saber com estarà la neu a les cares sud. A sobre el cel està tapat per un còctel d'Altocirus i Altocúmuls i això fa que el ISO Oº s'enfili com un coet. Tot patint, alguns més que altres, arribem al Collet dels Malhiverns. Reagrupació. Deixem els esquís i les motxilles i, a peu, pugem els dos o tres cents metres que en separen del cim.

Fotos de rigor, alegria i trempera. Baixem al collet i esmorzar cinc estrelles. El millor moment del dia. Anècdotes, mil batalles, acudits i cap a casa. Al final, la baixada pel mateix camí, resulta més agradable del que ens pensavem i podem encadenar bones curves. Res de l'altre món, però de molt pitjors n'hem esquiat tots.

Poc abans d'arribar al cotxe s'ens creua, tot vacilant-nos, una llebre de mides importants. Malauradament, l'Andorra menys coneguda. Content d'haver-hi anat, torno a penjar els esquís (crec).

DIRECTA DE L'AVATAR+VIA D'EN GUILLEM AL TOSAL DE LA FEIXA

2008-05-03T09:00:00.004+02:00

Abans de començar a escriure, estava mirant el blog d'en Xavi Grané (d'on vam treure tota la informació del camí d'accés i de les vies) i havia escrit un post sobre la via EDER a la Cinglera dels Esplovins, una via que és de l'any 1979. I m'ha sortit una d'aquelles reflexions que em surten a vegades, i és que em dona la impressió que les vies que vam fer nosaltres, que deuen tenir un any de vida fa-no-fa, ja deuen tenir més repeticions que l'EDER i sinó, aviat les tindran. I això és gràcies al miracle de les expansions.

Yellow Submarine. Última tirada d'en Guillem.

Sobredosis de parabolts en aquesta ajaguda però bonica paret a pocs quilómetres de Coll de Nargó. En una horeta de caminada per un camí molt ben marcat, ens plantem a peu de via on una filera de xapes grogues, en conduiran en una agradable escalada al cim. Tant en l'una com en l'altra.

L1 d'en Guillem.

Nosaltres, amb el Titanel que és un bou, vam aprofitar el matí del nostre dia (1 de Maig) per escalar les dos i apuntar-nos més de 350 metres de passejada vertical en un grau mitjà de cinquè gens obligat. Bo per rodar i escalfar o mantenir la forma. Això sí, si sou al·lèrgics als parabolts, absteniu-se. La baixada, igual. Fàcil de trobar i fàcil de seguir fins a peu de via. IMPRESSIONANT CURRADA la dels obridors del sector. Tant preparant camins com equipant les vies. Enorme inversió d'esforços i capital. En qualsevol ordre.

EL PORT DEL RAT A ARCALÍS

2008-04-15T17:47:00.013+02:00

No us perdeu el detall dels tres randonaires que pugen per la pala de la dreta i la traça que baixa del mateix pic feta pel company Sylvain Alhome

Ens despedim de la temporada alpina 2007-2008 i ho fem amb una simpàtica visita a aquest petit coll fronterer amb França, característic del l'estació Freeride per excel·lència d'Andorra, i que tantes alegries ha donat. I algún disgust també. De fet, alguna canal veïna ja porta el nom d'algun esquiador que malauradament no n'ha tornat.

La travessia. El company amb le muntanyes d'Ordino de fons.

Un sector que s'ha d'agafar amb molt respecte peró quan les condicions són bones les traces s'hi conten per decenes. Impresionant la qualitat de neu aquest final de temporada tant a pista com fora pista. I preocupant el fet que cada any, si neva, ho fa molt tard. Aixó sí, les condicions en aquest moment per fer esquí de travesía són excel·lents. Amb el company Noguera ens fem un homenatge i esquiem la canal principal per dir adeu a aquesta temporada que ni fu ni fa.

Costat francés: Del port de Boet a la Pica d'Estats. Cara Nord del Medacorba. Noguera action.

Treiem la pols a la bici i comencem a revisar les cordes a veure que ens depara aquest estiu.

REDRUM AL CAP DEL RAS

2008-04-05T20:25:00.008+02:00

Comencem a treure la pols de les articulacions desprès d'un hivern especialment sedentari i decidim fer-ho amb aquesta via aprofitant que l'estiu no ha arribat i que la climatologia encara ho permet. Al mateix temps, conec una escola nova per a mi i escalem aquesta via molt popular degut, sobretot, a la difusió mediàtica de la fotogènica travessia del tercer llarg. La via, 275 m 6c Ae (V obli), la vaig trobar en general guapa, tret d'algun petit tram brut. Una mica de tot: plaques, bavareses, fisures, bons cantos i ben assegurada. Tots els llargs divertits, especialment l'últim.

La foto

El fotogènic tercer llarg molt bonic però molt curt (15 m.) Vam decidir empalmar amb el següent que, per cert, té el pas més fi de la via. Una via guapa, ràpida, fàcil i ben equipadeta. 16 cintes i erres. Bé, fàcil perquè en els llarg de 6c vaig fer tres o quatre A0 seguits, si ho voleu treure amb lliure hi haureu d'anar una mica més rodats que jo. Aproximació evident d'uns 15 minuts i baixada cap a la dreta, seguint fites i desgrimpades. 45 minuts.

Cinqué llarg. Pirineus de fons..

Una reflexió: És al·lucinant com quan escales per primer cop en una escola, només pel fet d'escalar una via se't obren un ventall de nous projectes. Ara tinc controlades en aquest sector més d'una via per escalar (Tope Clàssic, Esperó Badalona, Inversió tèrmica, Fanal Nocturn...) totes del mateix perfil de la Redrum. Tanta feina i tant poc temps per fer-la. Per cert, Redrum era una tabac de liar, no? O encara és. Especialment bó l'entrepà de TONYINA AMB OLIVES que fan al bar d'Ager. Al de la carretera.

BEBÉ A BORDO

2008-03-12T22:16:00.010+01:00

I si, des del passat 26 de Febrer que a casa som 1 més. El Guillem ha arribat amb molta puntualitat i ja s'ha instal·lat a la nostra habitació, el puta. Avui amb uns companys de La Cooperativa li hem anat a equipar una via. De fet ja fa uns dies, ells li van reservar una línia molt guapa i avui l'hem equipat. Fa uns trenta cinc metres, calen dotze cintes i surt, creiem, 6a+. Que per l'edat que té ja està bé. Es una fissura preciosa. Com ell. No. Ell és encara més maco. Ell és algo així com La Roca Regina, El Tozal del Mallo, La Paret del Gallinero, El Congost de Montrebei, El Mallo Fire, l'Oest del Naranjo, el Cavall Bernat i El Cerví tots junts. Molt més...Que hem de dir...

Tant la mare com el petit es troben molt bé i creix a una velocitat d'espant. Ell.

La prova.

Total que aquest és el motiu pel que ara feia uns dies que no escrivia. Bona causa. Ah! Per cert, l'escola on trobem la via encara està sota secret de sumari i tant bon punt La COOPERATIVA ho cregui oportú us informarem. De moment, ja hi tenim quatre vies cosides de més de trenta metres totes. La més fàcil, de moment, la del pobre Guillem. Una pista: És a l'Alt Urgell. Una altra pista: S'hi va per una pista. I com no hi ha dos sense tres, una altra pista: Millor 4x4.

EL CAMÍ DE L'ALFONS BARÓ A LA ROCA DELS COLLARS

2008-02-07T21:38:00.001+01:00

Sant tornemi amb el Pianista que ens ho passem molt bé. Aquest cop, calcari d'una increïble qualitat, un pèl ajagut, ben equipat i amb passos d'adherencia d'aquells que et fan apretar el cul. Una aproximació agradable d'una horeta. Al final de la pista no n'heu d'agafar una altra que marxa cap a la dreta. Nosaltres sí ho hem fet i ens ha cobrat algún minut extra. Millor fins al final on hi ha un pàrquing rotllo rotonda i camí molt evident a la dreta.

Una pallissa els 5 ràpels de baixada. La via, tota molt guapa. V+, 6a mantingut durant sis llargs tots bons.

Peu de via. Segon llarg. Tercer llarg.

Quan tornavem, ens hem trobat el Senyor de la masia. En Jaume. Hem tingut una conversa molt agradable amb ell. Entre altres coses, diu: "Peró vosaltres nomès aneu a les vies fàcils. Heu d'anar a la paret del davant. Allà si que puja de veritat". El Jaume. Amb el que sí que hem coincidit és amb qué ara ja no plou com abans. I tampoc neva. Ell, ens sent tot el dia. "Allà on heu anat només hi ha dos vies. La que heu pujat i la que heu baixat". Ens veu i ens sent. Que sempre pot anar bé. Diu que li sap molt greu haver tingut que tancar el pas peró, abans deixava passar i com sempre, el comportament d'alguns...

A quin el més lleig. "Ojo" amb el bastó.

Peró, insisteixo, la pista i el camí d'aproximació es fan molt bé.

Ha fet un dia de pel·lícula i ens en hem tornat cap a la feina ben contents.
Corda grossa de 60. 14 cintes i algún alien (blau..) per protegir al segon després del pas de 6b. Molt recomanable. L'informació d'accés i la ressenya l'hem agafat (un cop més) del blog del X. Grané. Feina ben feta.

TERRA DE DINOSAURES A LA PARET BUCÒLICA

2008-02-01T12:19:00.000+01:00

Igual que dos dinosauris, dimecres passat amb l'amic Marrugat (que potser algun dia tornarà a escalar de veritat com abans) vam anar a repetir aquesta via, 160metres 6a, 5é obligat d'estil esportiu que, bona gent de la Seu , han obert aquest passat Novembre.

Peu de via. R1. Forçant a L5.

Del mateix perfil que la seva veïna Balsam de Tigre (un pèl més fàcil), tinc l'impressió que es convertirà en una altra clàssica d'aquesta paret pel seu bon equipament, grau assequible i facilitat d'accés. Tres llargs d'uns trenta metres cada un en una roca molt bona i els dos últims en una roca un pèl més trencada que, com sempre, s'anirà netegant amb el pas dels escaladors. Potser, el llarg de 6a es convertirà en una mica més dur si es trenquen un parell de cantells de dubtosa qualitat que hi trobem. Potser nó.

Últim llarg. Des del cim.

Us poso un link a la ressenya i sinó, al sempre-obert i acollidor bar Tahussà de Coll de Nargó l'hi trobareu. Bona per passar un matí de relax d'hivern o per completar una marató d'escalada facilment combinable amb qualsevol de les altres vies de la mateixa paret (Balsam de Tigre, Pas d'estrés, Pedra de Tartera...) 12 cintes exprés i reunions. TD pintat a peu de via. Aconsellable.

CINEMA DE MUNTANYA ORDINO 2008

2008-01-26T16:35:00.000+01:00

Ja ha sortit el programa d'aquest any. Us el detallo:

6 de Febrer

José Carlos TAMAYO El Karakorum

13 de Febrer

Elisabet FAURA Àsia a Ritme de Pedal

20 de Febrer

Silvia VIDAL Ascensió al Pila NE de la Shipton Spire

27 de Febrer

Ester SABADELL Muntanyes del Món

19 de Març

Kurt ALBERT Fight Gravity

Del 6 de Febrer al 19 de Març

Léon PHILIBIEN Images in Air (exposició permanent)

Personalment crec que està molt bé i que valdrà la pena desplaçar-se.

Tingueu present que sempre és en DIMECRES.

Totes les presentacions tindran lloc al Centre de Congressos d'Ordino a partir de les 22:00

VIA MIRAMUNDA A LA PARET DE CATALUNYA

2008-01-24T18:21:00.000+01:00

Qui diu que no hi han vies fàcils a Montrebei. Gràcies a en Jaume Clotet "El Paca" en aquest cas, tenim l'oportunitat de recórrer aquestes parets d'una manera assequible i segura. En la zona anomenada EL TEST (potser perquè és la part més ajaguda de la paret i amb més vegetació) a l'esquerra de la Paül-Lalueza i a la dreta de la Delfos.

Peu de via. Primer llarg. Últim llarg.

Feia dos mesos que no escalava i se'm va posar el "Gallina de piel" quan en Latox em va proposar d'anar a escalar a Monrebei. I la veritat és que va resultar ser un regal de via pel meu estat físic en aquests moments. 330 m. 6a (V+ oblig). Una via que es fa molt bé i molt ràpid. 6 horetes cotxe-cotxe. Una bona manera de descobrir les impressionants muralles, tan de la Paret de Catalunya com de la d'Aragó, i els camins d'accés i de baixada, força marcats pel pas dels escaladors.

Habitants de la zona.
La nostra via, està força equipada amb espits i burins i ben ressenyada. De fet amb mig joc de aliens, tascons i amics, ja fem. Unes deu o dotze cintes express, alguna baga llarga, un strep per persona (pel primer llarg i sobretot si vas fluix com nosaltres ahir), reunions i a disfrutar. Té un parell de llargs guarros, guarros, però la resta es deixa fer bé.

Una via aconsellable per una primera visita a la paret o per una època de poca activitat. Amb una simpàtica sorpresa a l'última reunió. Fletxa i M a peu de via.

EL BOSC DEL U

2008-01-18T12:40:00.000+01:00

A veure que us sembla com ha quedat la primera prova que he fet amb el meu nou joguet. És ahir pel matí a Arcalís. Es pot considerar una clàssica BAIXADA PEL BOSC DEL U. Malauradament aquesta neu ha desaparegut. Ha plogut i ha fet calor fins massa amunt. Sembla que només tinguem dret a 24 hores de felicitat. Que hi farem!

HA NEVAT UNA MICA

2008-01-16T11:13:00.000+01:00

I si, es que fa uns dies que vaig de cul i no trobo el temps i la inspiració per postejar coses decents. M'apreten des de Barcelona perquè actualitzi sobre les condicions a Arcalís i així intentaré fer-ho. Primer de tot dir-vos que Dissabte em vaig passar mitja hora palejant la neu de les escales de la botiga mentres, de fons, sentia el BUMS del explosius que l'estació fa servir per la prevenció d'allaus (no se per què Peró, aquest soroll, em fa bullir la sang, per no dir una altra cosa...)

Les màquines que ens permeten pujar a esquiar.GRACIES. La part baixa. El personal esperant per anar a treballar.

Desprès, em vaig tenir que esperar mitja hora al peu del TK1 ja que la passió no em va fer pensar en mirar el rellotge i a dos quarts de nou estava, feliçment, al peu del TK1, pensant que clar , "a mi em deixaran passar". Doncs no. Mitja hora de menjar-me les ungles mirant com les ratracs i les màquines del govern ho posaven tot a punt per l'arribada dels esquiadors de cap de setmana i finalment vaig ser el primer client a pujar per el TK1. Havia nevat una quantitat força decent pel que ens té acostumats darrerament. "Uns trenta de mitja" em va dir el pister responsable de passar el resum MTO a França.

El menjar pel bar de La Coma. Una familia de fanàtics, dels que no fallen mai.

Total, que salvant algun tauró (com diu l'amic Noguera), estava tot força esquiable. Fins i tot el bosc del U estava disfrutón. Per mala sort, se'm van acabar les piles de la càmara i només tinc fotos de l'estona que vaig estar esperant a que obrissin. Sis baixadetes i cap a la botiga que és Dissabte i la consciencia apreta. Diumenge al matí, ja nomes vaig tenir que esperar cinc minutets a que obrissin la cadira que ens dona accés a la part alta (vaig mirar el rellotge, i a més, el dia abans ja havia apagat una mica les brasses freeriders que porto dins). La part alta ja no estava tant bé com el bosc del U el dia abans. Neu ventada i un pel humida. Però va valdre la pena pujar, fer tres baixades i marxar a treballar. Els racons aquells que ens coneixem de sempre et donen prou satisfacció com per marxar a gust. Diumenge van tornar a obrir el sector de Creussans, però jo ja havia marxat. De totes maneres gràcies a aquesta obertura, hem treballat una mica tapant forats de soles de fanàtics. Encara falta neu. Els taurons naden per tots els sectors i us asseguro que quan n'agafeu un, el Josep, es frega les mans amb la seva màquina de fer esquis nova. Avui ha nevat poquet. Uns tres o quatre cm. a la botiga.

Abans de les deu, ja estava així tot.Alguna traça és meva.

Avui no he pujat. Ahir si i, per pista, vaig disfrutar molt. Fora pista, no mata. A veure si torna a nevar. OJO AL DATO!: A l'estació Nord-Americana de STEAMBOAT (al Colorado), el hi ha caigut l'envejable quantitat de 222 polsades de neu. Multiplicat per 3 centímetres coma poc, feu números. La pregunta és: I nosaltres???

Diumenge a primera hora

NEW FREESTYLE

2008-01-07T16:03:00.000+01:00

Una altra de les mil versions del NYAPUSGUAPUS, fa referència a aquesta modalitat que, molt gentilment, ens ha fet arribar un del més fervosos col·laboradors del nostre blog. Gentilesa de la família Noguera tenim el plaer de compartir-ho amb vosaltres. SOBRETOT: Nens, no proveu això a casa. I si ho proveu a la muntanya, sempre sota la supervisió d'un professional.

Aprofitem per dir-vos que aquesta neu de les fotos ja no existeix. La pluja que ahir va caure fins a cota 2700 metres, ha deixat un rastre força deplorable i unes taques blaves escampades per les pistes, que fan patxoca. Esperem que el futur ens porti millors precipitacions i que Àfrica es guardi les Onades de Calor per un altre moment.

FORFET VENUT

2007-12-28T19:30:00.000+01:00

Bon Nadal a tots i una boníssima entrada a l'any 2008. A veure que ens porta!

Estem immergits a dins la botiga i no tenim temps per gran cosa més. Passat festes traurem la pols al material i ens l'endurem a passeig. De neu molt poca, el sector de Creusans torna a estar tancat, amb gel i ple de pedres. Fora pista ni parlar-ne. Els que entenen de gel diuen que hi ha bones condicions. Si pogués estaria escalant. AH! Per cert, forfet venut.

Foto: David Ledesma

TREMENDÍSSIMA OCASIÓ

2007-12-21T16:39:00.000+01:00

Esteu de sort. Acabeu de trobar-vos l'oportunitat de la vostra vida. A NYAPUSGUAPUS tenim un forfet de temporada de Vallnord per oferir-vos a un preu més que envejable. Dels 425 euros que demanen per que pugueu gaudir de la pluja cristal·litzada a les parròquies d'Ordino i la Massana, a Nyapusguapus només us en demanem 300. Només en tenim un, així que deixeu el que teniu entre mans i comuniqueu-vos amb nosaltres veloçment. No us en arrepentireu. I aquest any hi haurà molta neu. Molta.

PRIMERA ASCENCIO?

2007-12-19T15:22:00.000+01:00

Ahir em van treure a passejar una miqueta. Verticalitat hivernal. Jo des de que vaig deixar de sortir per les nits que, amb el gel no hi tenia massa relació. Més aviat gens. Així que dipositant la confiança en el company, que sí en té, vam decidir ascendir un corredor que ell havia observat al sector de la Coma de l'estació d'Ordino Arcalis. Just a sobre i a la dreta d'on acaba el petit i únic teleskí que trobem en aquell sector, els TK dels Orris.

El sector. El material. X.B. atacant el 1er llarg.

Així que desprès de trobar-nos al peu de l'estació a quarts de dotze del migdia vam pujar pel telecadira principal (TC de la BASERA) fins a la part alta i d'allí esquiant fins al punt més pròxim al corredor. Enfilem les pells i pugem fins que la neu tova i la pendent ens obliguen a carregar els esquis a l'esquena i obrint traça fins al peu del corredor. Dos piolets de tracció cada un, crampons, un joc d'aliens, dos o tres pitons plans, corda prima de 60 metres i erres. El resultat va ser un corredoret fàcil per ell i curiós per mi. 100 metres D. Dos llargs. El primer llarg rampós amb un parell de murets i el segon més curt i un pel més mantingut. Vam col·locar tres o quatre aliens i un pla llarg, en tota la via.

Arribant a R1. Atacant el 2n llarg. XB pujant el 2n llarg.

El soci creu que hem fet la primera ascensió i fins que es demostri el contrari ens l'adjudiquem. Res de l'altre món, però entretinguda i divertida condicions de abarset-gel-neu. Desprès vam pujar amb les pells fins el final del cercle superior i vam baixar per la canal que veieu a la foto principal, a la dreta del tot. Amb un petit ràpel d'entrada.

Des de R2. La canal de baixada. Vistes des de R0.

Tres horetes d'activitat que, per els que volen iniciar-se amb aquest tipus de mogudes és perfecte. Per cert, si ningú ens desmenteix la primera ascensió, es diu Corredor NYAPUS.

NO US HO PERDEU: Quant, en el meu perfil, parlo de neu fins els genolls, em refereixo a coses com les que he vist en aquest vídeo del blog del David.

EL PRIMALOFT

2007-12-16T09:53:00.000+01:00

Tinc una seguidora del blog que em demana com és que fa dies que no escric i un altre, que s'interessa per saber que és un PRIMALOFT, així que ho tinc fàcil. Avui parlarem del Primaloft. Tot i que preferiria escriure sobre aquesta o aquella via, però (i això m'ho dic a mi mateix) ara no toca. Aquest teixit sintètic ja fa uns anys que va aparèixer en el món de la neu i muntanya i ja s'està guanyant el seu racó en tots els departaments tèxtils de botigues especialitzades. Té les mateixes propietats que la ploma i alguna més. Sensació tèrmica brutal (això vol dir que és molt calent quan te que ser calent i fresc quan toca no ser calent), comprimible com la ploma. Així com la ploma és millor que no es mulli, el Primaloft tolera l'aigua força bé i s'asseca molt ràpid. Es paravent i ventila igual que el Gore-Tex. Total: UNA GANGA. Ah! I no pesa res. Nosaltres treballem amb The North Face, però l'he vist en diferents marques. El model de la foto es diu REDPOINT OPTIMUS JACKET i el podeu veure millor a la seva web. Si el voleu veure a casa nostra, heu de venir al poble de La Cortinada a la Vall d'Ordino a Andorra. No tenim pàgina web ja que l'artista que ens l'havia de fer l'any passat, que per cert fa 8a, va patir una crisi sentimental aguda i no va poder acabar-la. Nosaltres, l'any passat em vam tenir una de económica de crisis, així que si ens recuperem aquest any, el primer objectiu és la web.

És tot. A part daixò, us puc dir que hi ha força neu. Fora pista encara no. Ens arriben algunes soles amb uns forats de dos parells de collons. "Es que m'he posat fora pista i..." ens diuen. No tinc, encara cap informació sobre rando fora de pistes, però penso que millor tenir una mica de paciència. A Arcalís el sector de Creussans, encara no està obert al públic i per fer-hi alguna pujada segur que està bé. Demà, si puc, ho aniré a veure. Us mantindré informats.

COMENÇA LA TEMPORADA

2007-12-03T10:56:00.000+01:00

Si senyors. S'ha acabat la bona vida i ha arribat el moment de guanyar-se les garrofes per poder tornar-hi més tard. Aquí ho tenim tot a a punt. NOMÉS ENS FALTA LA NEU. Divendres, amb el Bonatti i tres més vam pujar a fer la primera (per mi) rando de la temporada. M'agradaria poder dir que vam fer el Font Blanca o La Serrera o qualsevol dels espectaculars pics que tenim per aquí, però no. Vam pujar per les pistes. Tot i això, vam sortir del peu de la Canaleta i desprès per la Balma fins el cap de la Coma. Un cop a dalt, vam pujar fins a la collada de l'Angonella. Un total de casi mil metres de desnivell. UN CONSELL: si voleu fer-ho (fins el collet), porteu les ganivetes i poseu-les. La pala que et porta al collet està feta un vidre. De fet, un dels que venia amb nosaltres, i que tenia poca experiència amb els esquis de rando, va caure i va baixar tota la pala de cap, saludant als rocs que li passaven pel costat i li perdonaven la vida. És lo que hi ha. De moment hem de fer amb això i ja és més que l'any passat, però la cosa pinta malament. Espero nevi i treballem una mica. Sinó, ja podrem tancar botigues, estacions i casi que la frontera i tot. Ara per ara, l'estació te obertes un parell de pistes. A la Coma, la neu no està malament però, quan hagi passat la marabunta de la Puríssima, ja veurem com quedarà.

Canviant de tema, tinc una casi-cosina que es ven una molt bona OCASIÓ: Una furgo Volkswagen MULTIVAN BEACH T5. Nova de trinca (16.000 km). 130 CV 2.5 TDi. Matricula andorrana J3...NO porta sostre elevable, però està força equipada per viure-hi. Els seients de davant es giren i els de darrera fan llit. Porta taula i segona bateria. I bastants accessoris (mp3, leds, AC, volant ....) Està guapa. Demanen 31.000 euros, però potser estan disposats a dialogar. Si voleu parlar amb ells els podeu contactar al +34 650 163 660. La furgo la vaig veure aquest cap de setmana i està impecable. A que sembla que tingui comissió? doncs, no. Ho faig per vosaltres, que val la pena.

Foto: David Ledesma

PROMIO-MORENO A ROCA REGINA

2007-11-27T15:42:00.000+01:00

Dilluns del mes de Novembre. Ni una ànima. Que guapa és la Regina. Ahir amb en Latox ens hem vam anara a fer el que volíem fer la setmana passada. La Promio-Moreno, 320m V+/6a A2 (què no Molero, com jo em pensava). Set hores cotxe-cotxe. Vam passar força fred i el vent ens va embolicar les cordes un parell de cops a les reunions. Però diga-li algo!

NO us perdeu el detall de la foto de la furgo. La vaig fer al marxar pel matí. Mireu el que ens deixem al pany de la porta!! Tot el dia!!! L'altra foto és la travessia de l'aproximació.

Vam sortir del cotxe amb una boira espessa i 2 graus de temperatura positiva i humida. La travessia per la feixa, dins la boira. Fàcil però NO CAIGUIS! El Latox amb bambes jo amb gats. Fins que no vam ser a la vertical de la Gali no ens ho vam creure. El sol va començar a sortir, tímidament i, quan vam ser al peu de via, estàvem contents com si ja fóssim al cim. Guapa via (últimament, i pot sonar un pèl pretensiós, no se que passa però nomes fem que vies guapes. Deu ser la edat), travessies aèries, plaques maques algun diedre, bona roca, re-equipada però semi equipada, reunions bomba...no totes còmodes, però potser ell vent ajudava.

La travessia de la feixa. Un joc d'amics. Segon llarg.

L'últim llarg embolicat. Diferents alternatives. Un NO molt gran i una fletxa dibuixats a la paret ens van fer sortir pe la dreta però, en aquest cas, no és 5é com diu en Soldevila sinó 6b com diu en Luichy. Per l'esquerra és quart sup. Nosaltres pel 6b. I és que el soci va sobrat. Quan vam arribar al cim dúiem 3 tascons menys que al començar. També, coses del directe. Un joc d'aliens i amics fins el nº2, un joc de tascons, un pedal i, ahir, un PRIMALOFT.

Tercer llarg. R3. Cinquè llarg.

La baixada la vam fer per la canal de tota la vida ja que, primer, no hi feia vent i segon, no crec que sigui gaire més llarga que pels ràpels nous de l'aresta. A més, és més segur. Segur. Després d'escalar vam fer un entrepà al Refu que hi ha a l'estació del tren (no recordo el nom). Molt polit, curiós i endreçat. Moltes, però que moltes ressenyes de tot arreu. Bons entrepans.

Cinquè llarg. Sisè llarg.

Vam baixar i pujar pel Coll de Bòixols des de Coll de Nargó fins a Isona. Bastanta curva tot i que, tornant, de nit, no es va fer pesat. Un pà moreno (o de sègol) al forn d'Adrall i cap a casa ben contents.

Vuitè llarg. Des del cim.

Al arribar al pàrquing, afortunadament, la furgo encara hi era i no faltava res. Gràcies.

Final de la baixada.

VIA DELS PENSIONISTES AL MONT-ROIG

2007-11-17T19:31:00.000+01:00

Aquest matí, a les set i deu, a la Seu, hi feia -10ºc. A Organyà, a les vuit, -6ºc i a Balaguer a les nou -7ºc. Tot això m'ho dic a mí mateix, perqué no s'he m'instal·li el remordiment ja que la intenció per el dia d'avui era fer la Promio-Molero a Roca Regina i el termòmetre ens ha fet canviar d'idea. Primer, que si Cap del Ras que si Sant llorenç de Montgaï que si una cosa o l'altra i finalment hem acabat allà dalt , al simpàtic refugi El Buho al cap del Mont-Roig que, ho tinc que dir, no hi havia estat mai i m'ha agradat molt. I és que en Latox és un sibarita de l'Escalada, el cabron.

Primer llarg. La part alta de la paret des de R1. Segon llarg.

Tot i fer -3ºC al deixar el cotxe a les deu, i l'estiuenca temperatura de +2ºC al arribar a quarts de tres, no hem passat massa fred. Una mica. El PRIMALOFT s'ho ha currat. La via, guapa. Reunions bomba. Bona roca. Si no porteu motxilla, millor. Un primer llarg curiós de Diedre-Fissura o Fissura-Diedre, no sé. Llarg guapo i ben equipat. Canvi de reunió cap a la dreta i placa vertical d'aquelles tontes de V+ de l'any 1982. Una tirada més de cinquè. I un últim llarg divertit. NYAPUSGUAPUS al sortir de la erre. Sort que el company s'ha posat el vestit de gala que fa falta en aquestes ocasions i s'ho ha ventilat en un tres-i-no-rès. 30 metres de Ae amb burils del mateix any i parabolts nous (la via ha estat reequipada, i s'agraeix), però encara hi queda algun testimoni del que feien en aquella època. Val la pena portar algun cordinillo o "cintajo" per solucionar paranys a l'últim llarg. 15-20 cintes, bagues llargues, pedals i algun alien opcional.

Primer llarg. Últim llarg.

En resum, una via guapa. 40, 40, 30, 30 metres. Curta, però guapa. Sempre es pot completar amb alguna de les moltes vies que hi ha per la zona. Avui, no. Feia massa fred. Teniu TOTES les ressenyes a la Fonda que hi ha a Sant Llorenç, al costat del llac. Allà he fet la foto de la ressenya que us adjunto. Quan he arribat a casa, la Gemma (que ja està de casi sis, la guapa) m'ha dit: "Si l'haguessis tret de la carpeta, la foto de la ressenya t'hagués quedat millor". Té raó. Sempre hem fa quedar malament. Je Je Je!

Refugi El Buho. Última R amb Camarasa de fons.

AH! per cert, els que vulgueu saber que és el PRIMALOFT, només teniu que passar per CARVING ESPORTS, a la Cortinada, Vall d'Ordino pels que veniu de més lluny, i us farem una sutil, agradable i sempre desinteressada:) presentació sobre l'evolució dels materials tèxtils de muntanya. I no enredem mai a ningú. Ara ens vé l'època de treballar i passar estonetes menjant-nos les ungles tot llegint el que escalen els altres.

Camarasa amb la paret de fons.

LA PEQUE MANTECAS A LA ROCA ALTA

2007-11-07T18:27:00.000+01:00

El pàrquing terminal amb la paret de fons. 20mn de pujada.

Ja fa uns anys, quan començàvem a escalar amb un amic, vam intentar aquesta via tan guapa que us poso avui. 180m 6a+ (v obl.). En aquella ocasió, una boira que cobria la part alta de la paret, el desconeixement i la desconfiança de la terna edat ens va fer tirar enrere i anar a cal Cirera a fer unes birres. Avui, una mica més rodat hi he tornat, aquest cop amb el Latox i l'hem gaudida com uns nans. Aquest cop amb la boira per sota nostre, els Déus ens han ofert un dia espectacular amb unes temperatures idònies per la pràctica del "disfrutonisme" en paret. Una primera fissura vertical i mantinguda en 6a que et treu la pols de les orelles i et desperta de ple.

Ella la mas bella. Des de R1.

El llarg més dur de la via. Per sobre, sis tirades més de quart sup cinquè fins a l'últim llarg, amb un últim pas aeri de 6a+ molt ben protegit amb uns parabolts preciosos. Ja havia llegit, fa poc, que l'havien reequipat i avui ho hem pogut comprovar. Parabolts de molts milímetres on hi havia burils i dos per erre. Aneu-hi. No perdeu el temps, que el món s'acaba. Agafeu un joc d'àliens i amics fins al 2, quinze express i erres. Nosaltres hem anat amb una corda de setanta metres i encara ens en n'ha sobrat algun. Quina pedra i què poc polida! Aèria i disfrutona. Massa curta. 180 metres i sis llargs. 3 horetes llargues. Lògic que formi part de les 100 més guapes de Catalunya d'en Soldevila. Molt aconsellable. La ressenya, la trobareu a molts llocs. Des de cal Cirera, fins a ona-climb.com, passant per les dues guies de Vilanova o les cent d'en Soldevila, entre altres.

Superant el V+ del segon llarg.

Just per l'esquerra d'aquesta via hi ha una línia de parabolts molt nous, daurats. Hem mirat al llibre de ressenyes a cal Cirerator i no l'hem vist ressenyada enlloc. Algú sap el que és? Feia bona pinta.

La quarta tirada i la sexta.

Nosaltres, avui, nomes volíem escalar aquesta via, per diferents motius, però si un vol, es pot tranquil·lament completar amb una segona via per la zona o amb una petita vorera d'uns 20m metres d'alçada, repleta de cinquens sups i sis as que hi ha just en el camí de baixada. Una via que us puc aconsellar, que sí vam fer amb en Flipadits, també fa uns anys, és el diedre Farreny. Molt guapa. Tot i que he sentit, i avui llegit, coses innecessàries sobre una cosida amb parabolts. Justament en una via que no ho necessitava. Apa, salut i bones trepades. Cirerators.

GALI-MOLERO A ROCA REGINA

2007-11-05T10:32:00.000+01:00

Assignatura pendent, l'ascenció d'aquesta via: 500 metres 6b+/Ae (V/V+ obl.) m'ha deixat un molt bon gust de boca aquest cap de setmana. Nomes vaig escalar dissabte, però com si ho hagués fet els dos dies. Una bona dosis d'ambient, un concert de tascons i friends en un marc excepcional. I a sobre amb un requipament a base d'expansions modernes d'aquelles que uns critiquen i altres agraïm. Parada obligada per a tot escalador de la zona.

La paret a primera hora. El quart llarg.

Que guapa que és la Roc Regina. Ja l'havia intentat ara farà un any, però una indigestió de THC ens va fer fugir per la feixa i ara hi hem tornat per sortir-ne amb el cap ben alt. Catorze/quinze llargs disfrutons tots ells, que ens van exigir set hores d'escalada més que agradable. Quin pati, nano! Ara feis dies que no experimentava pati d'aquest tipus. Amb el Pep, vam sortir d'Andorra, de Sispony, a les sis del matí i desprès d'una unicaenelmón truita de Samfaina al bar Cadí de Pons, a les 9 començàvem a escalar. Cordada per sobre, cordada a la Promio-Molero (Déu ni do amb el Molero aquest) i cordada a la Pere Camins que, per mi, se'ls hi va fer de nit a la paret ja que quan nosaltres sortíem per dalt poc després de les quatre, ells encara estaven a tres o quatre llargs del final. I no anaven especialment ràpids (havíem començat casi bé a la mateixa hora).

La travessia aèria, amb la cordada a la Pere Camins de fons. Cara Nord de les Bagasses.

En quant a la via, sé que molts ja l'heu fet, festival de cantos, diedres, plaques, fissures i foradets per col·locar tots aquest amics i aliens que tenim. Nomes en aquesta via ja s'amortitza un dos per cent del seu valor. Temperatura idònia, tot i la calor de les hores centrals. Nosaltres hi hem posat set hores. Quan surts al cim, la vista cap al Pirineu, Serra de Sant Gervàs i Pallàs Sobirà t'arranca un somriure d'aquells de plaer. Una baixada senglar típica del nostre Montsec i un ràpel de 25 metres sobre la via del tren (Pobla de Segur-Lleida) et porten, en una horeta, al cotxe. El llarg més dur, per mi el 9é (o 10é segons la ressenya). El més espectacular el següent amb la seva aèria travessia. Fins a la feixa ho vam ver en tres llargs. Vam empalmar els dos següents i d'aquí d'un en un fins el cim.

Vistes de del cim. Cordada feliç a quin el més lleig.

Potser una mica massa de A0 en una mateixa via. Reunions bomba, totes amb anelles. Nosaltres vam dur un bon jocs d'amics fins al nº tres, un joc de tascons, que per cert hem vam tenir que deixar un de gran a la fissura del antepenúltim llarg :(, de 15 a 20 cintes express (si es vol empalmar llargs) i un estrep per persona. Molt recomanable, molt. Nosaltres dúiem la ressenya del Soldevila a les 100 de Catalunya però us afegeixo un link a la del Luichy. Per mi, les dos són vàlides.

NO T'HO PERDIS! A LA PARET DEL GRAU

2007-11-02T09:35:00.000+01:00

La via passa per la placa de l'esquerra, trencada per una línia perfecta, per la part de dalt

Per res del món mundial, no us perdéssiu aquesta via. Jo, és que l'hi tinc un carinyo especial i la faig al menys un cop per temporada. Assequible, aèria, poc obligada, estètica, bona roca...De fet la teniu a les cent millors de Catalunya i: per mèrits propis. Ahir amb el Titanel, que és una màquina, la vam anar a saludar i ella ens va correspondre amb un dia espectacular i casi ens autoritza a fer-la tota al "Rotpunkt" però ens va dir que hi haurem de tornar un pelet més afinats. Nomes un pelet, eh! Desprès un parell de ràpels et porten fins a terra. Potser millor fer-ne tres. Nosaltres, amb una corda de setanta, vam tenir que fer un inventillo per arribar al primer ràpel, que és la R2 de la mateixa via, ja que ens vam saltar les primeres anelles. I és que la memòria a vegades fa coses rares. Eh! Marsi?

El primer llarg. La travessia del segon. El crux de la via.

També teniu la ressenya al blog de Coll de Nargo. A mi sempre m'ha semblat més dur el tercer llarg, cotat de 6c, que el segon 6c+. No sé que en penseu. En fi, Molt recomanable. 14 o 15 cintes, erres i estris per rapel·lar.

La preciosa placa del tercer llarg. Coll de Nargó, la paret de Coll Piquer i la Furgo amb la Gemma.

Desprès, per arrodonir el dia vam escalar la via del Manelet (6a, 6a, 6a) un pèl més a baix. Ens vam equivocar i vam entrar pel primer llarg de la via de l'esquerra 6b, però vam rectificar i vam travessar a la primera erre de la dreta. També molt guapa, la via. Equipadeta i tal. Dia rudó. Llàstima del puto Barça que ens el va espatllar una mica.

Mentrestant, la Gemma, que va fent panxeta (ja la tenim de casi 5 i mig) ens esperava a la furgo, fent els deures del cole, i disfrutant del sol d'Octubre que ahir valia el seu pes en or. Un bon pa amb tomata al sempre-obert Taussà i cap a casa. Llàstima del puto Barça que ens va espatllar una mica el dia (repito).

VIA NEURONIUM AL TOSSAL DEL COSCOLLET

2007-10-29T09:09:00.000+01:00

La part alta de la paret amb Oliana i Montserrat de fons

Ja feia dies que tenia ganes de visitar aquesta paret, que havia vist ressenyada en el blog de l'Alt Urgell ( i en aquest punt, vull aprofitar per donar les gràcies a en xavi Grané per les excel·lents ressenyes que dibuixa i per posar-les a l'abast de tothom. En el cas d'ahir, sobretot la ressenya de l'aproximació, feta de nit, ens va conduir al pàrquing en un tres i no rés sense error i estalviant molt, però que molt temps. Des d'aquí: Gràcies. Tens la cervesa guanyada).

Vistes des del segon ràpel.

Així doncs, ahir finalment amb el Latox ens vam aventurar a descobrir aquesta impressionant muralla amagada de l'Alt Urgell. Una pista en bastant bon estat, ens condueix en uns 14km (més quatre des de Coll de Nargó) a un mirador que, encara que un no escali, val la pena visitar, ja sigui en una interessant sortida amb bicicleta de muntanya, caminant o en vehicle. Des de tota la franja dels Pirineus, fins a Montserrat, passant pel Montseny, San Llorenç, Vilanova, Roca Regina...

La quarta i quinta tirada

El dia comença d'una manera força atípica ja que l'aproximació consisteix en un baixada per una canal bastant dreta i tres ràpels "divertits" que et porten a un racó salvatge i abandonat de la mà de Déu (rotllo Verdon). Aquí, et treus les lleganyes del ulls. Amb una hora i mitja (+ o -) del cotxe a peu de via. Per una altra banda, un cop acabada la via en cinc o deu minuts ets al cotxe. La via en sí 675 metres 6a (V, A0), no és la via més guapa que fareu mai. Siguem francs. Dels 19 llargs que ressenya el Xavi Grané, 4 o 5, màxim 6, són guapos. 5 o 6 més, acceptables i la resta mediocres, trencats i herbosos (aquest és el meu punt de vista i cada un pot pensar el que vulgui). Ara bé l'aventura del dia és molt recomanable i deixa un bon gust en aquells que gaudeixen dels terrenys d'aventura com jo. I veritablement, s'ha de dir, estàs allunyat de la civilització. Nosaltres vam estar de cotxe a cotxe unes deu hores. Vam perdre mitja horeta buscant el parabolt de peu de via. Bé, de fet, el vam trobar de seguida, però no ens ho vam creure i va sondejar mitja província de Lleida buscant-ne un altre fins que vam entendre que, efectivament, era el bon parabolt (coses del directe). El llarg més dur, sobretot expo, el vuitè. Els més guapos els 5é, 6é, 12é, 14é i l'últim.

L'aèria travessia del 14é llarg. L'últim llarg.

La resta trencadot i un mica herbós. Reunions bomba, pràcticament totes. Concentració extrema tot el dia. La feixa del llarg 11é treu una mica d'ambient, però es recupera dos o tres llargs després. Dur un bon joc d'amics (petits i grans), tascons i bagues llargues. Aconsellable. Llastima que tota la via no fos tan bona com la ressenya. Ah! Per cert l'escafoïde sembla que està casi del tot restablert. :)

La Serra de Sant Joan des de la pista

VIA PLATINUM A L'ESPERÓ DE LES ORENETES

2007-10-22T12:44:00.001+02:00

Fa uns dies, en Latox (per cert, pare des de fa pocs dies) em va proposar d'escalar aquesta bona via , guiat per una perillosa ressenya del Romàntic Garcia Picazo. "Anem, que farem metres en un grau fàcil". Metres si, fàcil no. Sobretot després de 2 mesos d'inactivitat (paternal ell, escafoïdal, jo). Si mai decidiu fer aquesta via agafeu-vos una ressenya que té el Luichi al blog onaclimb.com i que us adjunto al final del post. Bastant més realista. Sort que portàvem alguns claus i ens vam protegir una mica. Fins i tota vaig fer el primer pas de ganxo de la meva vida. Bastant precari, per cert. El company en va fer dos de passos de ganxo. Fregant el NYAPUSGUAPUS.

La paret des del Parquing. La placa de l'inici. El segon llarg

La Platinum 545 m. 6a+ (V+ obligatori). Comença a uns cent cinquanta metres a la dreta de la més que recomanable UES a la mateixa paret. A peu de via hi ha una placa força curiosa que la teniu en foto. Al cap de la via hi trobareu una bústia amb una llibreta i el seu llapis (foto inicial). El company va poder llegir una piada que havia escrit QUINZE any enrere quan va combinar Alfa Centauro amb sortida Platinum. Aquell cop la sorpresa se la van endur quan al sortir al final de l'últim llarg es van trobar amb deu centímetres de neu que havien caigut uns dies abans. Us podeu imaginar la baixada.

Reunió!

Aquesta combinació, l'Alfa Centauro amb sortida Platinum està recomanada a les 100 de Catalunya d'en Soldevila i, per les piades a la llibreta, bastant escalada. A la Platinum, vista la quantitat d'herbes que creixen a la primera part (que sovint amaguen algun dels pocs claus que hi trobem), lo poc transitada que està l'aproximació i lo un pel bruta que està la via en sí, es nota que no és gaire popular. I és una llàstima perquè té llargs força curiosos. Sobretot a la primera part. I amb força ambient. Potser si tingués un equipament mes generós....però, per aquells que us agrada posar peces i algun clau, és una via força aconsellable. Nosaltres vam estar 10:30 hores cotxe-cotxe, amb vuit d'elles penjats a la paret.

R4. Vistes des de R15. La ressenya a onaclimb.com

Aquí també us aconsello un bon joc complet d'amics i tascons, així com algun clau per reforçar erres i el setè llarg. Repeteixo, amb força ambient. La baixada la farem per la globalitzada via ferrada Regina, com totes les vies d'aquesta zona. Recomanable.

LA CADE A LA PARET D'ARAGÓ

2007-10-18T08:57:00.000+02:00

Tinc un bon company que ahir al vespre em va trucar per demanar informació sobre aquesta espectacular via que tenim a poques hores de cotxe del principat i com que ja feia uns dies que jo la considerava candidata a un post d'aquests que et fan suar les mans, m'he decidit a fer-lo ja, i així li podré, al mateix temps, passar la informació que em demanava.

Aquesta "petita" via de 550 m, 6c (V obl.) la vam escalar el Juny del 2004 amb un dels pioners del vuitè grau a Andorra, en Jordi Estevan. Que sempre dona confiança, més que tot. Montrebei és famós, no només per aquest caràcter de compromís que tenen la major part de les seves vies, sinó també per l'amplitud de les seves aproximacions i baixades. Aquí, a la paret d'Aragó, aquestes agafen la seva màxima expressió.

Per exemple, un cop acabada la via, tens pràcticament dos hores de caminada per tornar fins el vehicle. Una de les dos hores, en pujada continua per un camí d'aquells també dignes de senglars. Ah! i a Monrebei, les fites ningú sap el que són.

Així que, ja t'espavilaràs...L'aproximació va, la primera part, per una petita pujada i desprès un barranc bastant evident amb una bona mitja horeta llarga de baixada (una mica tècnica). Entrem en un bosquet de senglars, rotllo "marica l'últim" fins al peu de via on, si no recordo malament, hi ha una fletxa una mica difícil de trobar. Crec que també es veu algun "bageto" o un clau o algo així. Però no n'estic segur. Una opció molt bona, sempre i quan les aigües del Noguera Ribagorçana estiguin baixes (depèn del caudal de la presa que trobem riu abaix), és la de baixar fins a tocar l'aigua i anar a peu de via vorejant el riu. En aquest cas, no presenta cap dificultat aparent. Nosaltres vam estar dos hores per arribar al peu de via. Val a dir que durant l'aproximació, el subnormal d'un servidor, va perdre una de les dos ampolles de litre i mig que portàvem i això ens va comportar una pèrdua d'uns 20 minuts. I a sobre no la vam trobar; així que va tocar dosificar-se al sol de Juny del Montsec.

La via ens va cobrar vuit hores d'escalada molt, però que molt, agradables. Plaques i diedres (sobretot dos llargs de 30 metres cada un en diedre que, empalmats van resultar 60 metres d'orgasme calcari). Molt bona roca i bon ambient. Una d'aquelles vies que et deixen un gust especial. Reequipada amb bon estil, demana els seu joc complet d'amics i tascons, bagues llargues i un bon joc d'express (mínim 15). Claus no hem vam dur. Trobareu una bona ressenya a onaclimb.com. Nosaltres vam baixar des d'Andorra per Balaguer i Alfarràs. El llibre d'en Luis Alfonso Montsec Oeste, també porta una bona ressenya així com una bona explicació de les aproximacions i baixades

Una jornada completa de dotze hores (cotxe-cotxe). Ambient inigualable. Cuadro excepcional. Molt Recomanable.

HOMEOPATIA

2007-10-12T17:16:00.000+02:00

Avui he tornat a veure el meu planxista. La cosa ha anat així: "Això ja està. Ben soldat. Falta tot just una miqueta però molt poc. Ja no cal que portis res de guix, ni cremallera ni res. Et dono 25 sessions de reeducació i vine'm a veure passat la Puríssima que petarem la xerrada" "Dr. Haro, puc escalar?" "Esperat un mes" "Puc fer bicicleta" "No, esperat un mes" "Peró amb la de carretera no passa res, no?" "Esperat un mes". Pobre, també, si sabes... De totes maneres estic molt content. Dimarts que ve començo les sessions de reeducació a la Massana. Al Víctor. Ja sé que a Andorra darrera l'Escale tinc uns grans professionals que fan el mateix, i a més amics. Però m'és molt més pràctic a La Massana, sobretot per la feina.

La historia és que m'ha parlat del seu fill: Dídac Haro Júnior. Una bèstia el xaval. Juga a Hockey a nivell europeu. Uns setze anys. El nano, es va trencar l'escafoïde igual que jo fa un mes, tot just . Segons el DR. Haro, "Tota lesió d'escafoïde, sigui de qui sigui, de l'edat que sigui, són MÍNIM dos mesos de guix i un de reeducació" Resulta que el seu fill ja se li ha casi soldat del tot, un mes després de la lesió. Diu que amb el seu fill ha volgut provar unes pastilles homeopàtiques d'aquestes que van amb tubs rodons i que son petitetes i es fonen sota la llengua. El tio ha flipat. "Encara que el nano sigui molt jove, no és normal que se li hagi soldat tan ràpid. M'estic plantejant de receptar-ho a tothom" (1.80€ i a sobre ho paga la CASS). Només TRES CONDICIONS:

1) No prendre cafè durant el tractament

2) Prendre les pastilles a una hora de distancia, mínim, de qualsevol repàs. Abans o després. 2 cada 12 hores.

3) No prendre res de MENTOL durant el tractament. Hi ha unes pastes de dents que són especials per aquestes coses.

Jo per si un cas m'ho he comprat i ho prendré durant un més. Seguint els seus consells. Es diuen SYMPHYTUM OFFICINALE 5ch (hi ha diferents números, crec). Dels Laboratoris BOIRON. És tot. He pensat que era interessant de comentar-ho. Ja arriba l'hivern. O NO!!

Foto: David Ledesma

Col De Fadas

2007-10-09T04:43:00.000+02:00

El Turbón, els tres Eristes i el Cotiella des del Col De Fadas

I és que entre una que té prohibida qualsevol activitat extra escolar i un que tot just comença a refer-se del seu esklafoïde, la millor opció era passar un cap de setmana de relax dins la furgo. A més a més, quatre dies de bicicleta seguits (i és que un tenia el mono), han sigut prou per exigir al propietari del meu físic una cap de setmana de repòs. Així s'ha fet i que millor que una visita al sempre ben acollidor poble de Benasc. Sortint d'Andorra el divendres a última hora de la tarda el cos ens va

Sis estrelles viatjar amb furgo.

demanar de parar a dormir en aquest petit collet que hi ha tot just abans d'arribar a Castejon de Sos i finalment va resultar ser una bona cosa. Pel matí una inoblidable collida de Mores fresques, va convertir el nostre esmorzar en un d'aquells que et serveixen als cinc estrelles de 300 € la nit. Al mateix temps, els matins de pel·lícula que ens ha fet ens ha deixat gaudir del paisatge i recordar velles ascensions. Cotiella, Eristes, Turbon...Amb la sensació de tenir els deures fets dona gust mirar aquestes muntanyes un dia de "Grasse Matinee" com diuen els nostres veïns del Nord. Així que una bona ració de Xocolata amb Xurros (X&X) al centre de Benasc i alguna barqueta d'aquestes que preparen a Casa Eugene dels porxos de La Seu, han convertit aquest cap de setmana en un Festí Gastronòmic Pirinenc (FGP). I els colors de la tardor que ens recorden que l'hivern és a la volta de la cantonada i que ja ens podem treure la son de les orelles per començar a llogar esquisos.

L'ARANZANZU

2007-10-01T17:29:00.000+02:00

Aranzanzu Hernàndez Gómez. L'Aranzanzu és una noia de València que a principis d'Agost passat va decidir passar uns dies de vacances a Andorra. Pobra Aranzanzu. El 8 d'agost, L'Aranzanzu circulava amb un Volkswagen Polo 1.2 de Gasolina que havia llogat uns dies abans a l'aeroport de València per pujar a passar uns dies de vacances a Andorra. Pobre Volkswagen Polo 1.2 gasolina. Com anava dient, l'Aranzanzu pujava amb aquest cotxe que havia llogat a l'aeroport de València a trobar els seus amics que estaven a l'hotel, a Canillo. De cop, l'Aranzanzu va veure que el cartell indicatiu de direcció que tenia just davant no indicava Canillo sinó que indicava La Massana. L'Aranzanzu, pobra, es va quedar una mica fora de joc. La pobra, poc acostumada a l'esport nacional Andorrà va arribar a la conclusió que si feia mitja volta i desfeia els pocs metres de carretera fins a l'últim lloc, on sí hi havia un rètol que efectivament confirmava la direcció de Canillo, podria retrobar el camí cap a l'hotel on hi havia els seus amics que també estaven passant uns dies de vacances a Andorra. L'Aranzanzu, no va mirar pel retrovisor. Dimecres vuit d'agost del 2007, 19 hores 45 minuts.

LA SIRENA: Empresa de congelats que ven productes que, en cas de convidats d'última hora, et poden treure d'un compromís. Tanca a les vuit del vespre.

La resta de la història crec que, els pocs que seguiu el meu blog (moltes gràcies), ja la coneixeu. Pels que no la coneixeu i pels motius que siguin teniu la imaginació bloquejada, us donaré una pista. A les dinou trenta d'aquest mateix dimecres vuit d'agost, un servidor sortia de Santa Coloma on havia estat escalant amb el KantuGansu amb la intenció de comprar unes profiteroles molt bones que venen en aquesta empresa de congelats, ja que teníem convidats d'última hora. La Berna i el Txentxo. Anava amb moto. Pobra moto.

Tot aquest rotllo, us el foto perquè estic de bon humor. Crec que la meva depressió personal ja ha tocat fons. Avui he fet la primera sortida amb bicicleta. 54 dies desprès. He anat de casa fins El Serrat. Exactament he fet 23,900 kms, a una velocitat mitja de 20,4 km/h, he agafat una velocitat màxima de 47,60 km/h i he pedalat durant una 1:10'14. Amb la mountain bike. Sense el permís del meu planxista. Molt a poc poc. Estic molt content. Gràcies.
La pobra Aranzanzu, no té cap culpa del que va passar aquell dia. Que quedi clar. Sí en té, en té en igual mesura que jo. El que passa és que avui estic de bon humor i ironitzo una mica. Res més. Pobra.

Les fotos les vaig fer l'altre dia que vam anar al pic de Tristaina amb el Fum. Representen la boira que tenia dins el meu cap i que, a poc a poc, es va esvaint.

La Pirata Solitario

2007-09-25T19:47:00.000+02:00

Quants cops, passant per la carretera que uneix Coll de Nargó amb Oliana, hem mirat les parets que acompanyen el "pantano" de Nord a Sud? O de Sud a Nord, segons el sentit de la marxa. Des de la paret bucòlica, seu de moltes vies equipades de diferents nivells, fins al Tossal del Coscollet, que és aquella brutal paret que tenim a la nostra dreta, abans d'arribar a la presa, quan venim des d'Organyà; característica per una petita caseta blanca que hi ha al cim, i a la qual les meves escalades només hi tenen, de moment, forma de somnis. Tot això forma part del patrimoni escalador del que gaudeix L'Alt Urgell. Una petita part.

Vistes des de la R3. El primer pont suspès de la Ferrada Regina

Sens dubte, també haureu remarcat un petit pàrquing que hi ha a la sortida d'un túnel a on darrerament els cotxes s'hi conten per desenes. Sobretot els caps de setmana de bon temps. La major part de la gent que arriben a l'interior d'aquests cotxes tenen per objectiu la preciosa i exigent (quan es fa integralment) Via Ferrada de Roca Regina, indiscutible tema de Post per un altre dia. Un petit percentatge de la gent que aparca en aquest indret, té per objectiu escalar alguna de les vies que trobem al llarg d'aquestes parets. Cinglera dels Esplovins, Paret de la Cascada, Torre de Lleida, esperó de les Orenetes.... Una de les més transitades és la del Pirata Solitari a la Cinglera dels Esplovins. Oberta per el mític i místic Antonio Garcia Picazo l'any 1988. Desprès d'un semi reequipament a base de parabolts, la via ha vist, in crescendo, passar unes quantes cordades més degut, també, a la típica pèrdua de respecte que comporta l'equipament a base d'expansions. En Jordi "Latox" i jo mateix som una d'aquestes cordades.

Aquesta, forma part del reduït grup de vies que s'identifiquen com Ferrato-Escalades. Per accedir al peu de via, s'ha de pujar una part de la Fia Verrada :)

Una cordada seguint el nostres passos. El company al cap del fotogènic gendarme

Passat el primer pont, es puja un trosset més de Ferrada fins la primera feixa i a partir d'aquí un camí només apte per a senglars i escaladors en busca de lo inútil ens porta fins a un primer esperonet equipat amb cordes fixes fins a la R0. D'aquí tres o quatre llargs que combinen plaques i diedres, força ben equipats, ens porten sobre un "gendarme" molt fotogènic. Els següents dos llargs et deixen al peu del pas clau de la via. Segons la ressenya que us enllaço (del blog Alt Urgell), hi hauria d'haver 2 claus que protegeixen el pas. Quan nosaltres hi vam passar, algú els havia amagat o revestit amb esprai invisible i no els vam veure. Ja ho vam forçar, ja; però quan veies la repisa on hi ha la reunió et deies: "aquí sí que m'estic jugant un NYAPUSGUAPUS" Uf!. Això sí, satisfà més, un cop ets dalt. Un petit llarg més i ja som al cap de la via. La baixada és molt fàcil. Segueixes un caminet cap a l'esquerra, marcat amb punts de pintura i arribes al principi de la baixada de la Ferrada. D'aquí, una horeta de caminada bucòlica per un cercle de roca brutal, barrejat entre tots els "ferrateros" (igual de satisfets que tu), et porta pel peu de la Paret de la Cascada, motiu d'innumerables somnis més per a un servidor.

La via des d'un punt de la baixada. Un servidor a R5.

Molt wapa via que combina un tast de la Ferrada Regina amb una escalada fàcil i còmoda per terreny de semi aventura. Recomanable. Evitar dies de forta calor.

Nou Sector a Erts

2007-09-21T19:08:00.000+02:00

Doncs sí, s'ha trobat un nou sector que ben aviat es convertirà en una escola d'escalada magnífica a la parròquia de la Massana. Aquí hi hem passat els últims dies convertint el que fins fa ben poc era un bosc brut i desconegut pels humans en una formidable nova zona per passar-hi més d'un matí d'estiu, primavera o tardor, penjats de les cordes. Encara no l'hi hem trobat el nom, però pel moment se'l coneix com LA PERLA DEL BOSC. S'accepten idees. El sector està situat dins els "City Limits" del poble d'Erts. A la vertical del Restaurant Borda Raubert. D'orientació Nord-Est es troba dins del bosc de l'Obac de Salla, molt a prop de l'inici del Roc d'Escalluquet, a una alçada aproximada de 1350 metres. La troballa va a càrrec de dos personatges de l'escalada andorrana. En Dr. Aràs i en Aram "el pompier". I és que com ja li

vaig sentir dir a en Xavi Bonatti un cop, "mentes ociosas engendran maldades". I així va anar la cosa. "Que podem fer? que podem fer? i si anem a mirar per allà Erts aquells rocs que hi ha", i una cosa porta a l'altra i així fins que es van trobar el famós roc dins del bosc. Total que avui, ja hi érem uns quants ingeniers prospectant tot tipus de vies de tot tipus de graus. "Per aquí sortirà un 6 no-sé-què", "aquí és molt dur, segur que serà 7 o més" , "eh! cabron, no em robis la línia que la tinc reservada" i així anar fent. Això sí, escalar no sé si escalarem, però ens fem uns bons tips de riure. Avui hi han treballat i de valent: Dr. Aràs, Xavi Pastor, l'home del bosc "Bigarret", Aram , en Txentxillo i un servidor que a part de fer anar les tisores i la serra, poca cosa més pot fer de moment. I així jugant-jugant, ja tenim el camí ben definit i ben net, el peu de via tres quarts del mateix i un parell o tres de cordes estàtiques penjades des d'on ja s'hi han definit "grans itineraris". No serà gens d'extranyar si ben aviat ja hi tenim alguna línia de parabolts muntada. No hi ha cap intenció de convertir-ho en cap "secretiu". Així que si voleu saber com s'hi arriba, no pareu de llegir. El camí d'accés s'agafa just desprès de la rotonda del poble d'Erts direcció pal, a l'esquerra. Es passa un pont i un edifici transformador i es segueix, direcció Est, un camí molt evident fins a peu de paret desprès d'uns 15 minuts de marxa. Si hi voleu escalar de valent, potser millor esperar una mica que ja s'hi hagin equipat les vies. Potser de cara a l'estiu 2008. Au! es tot per avui. Fins aviat. Salut .

El CAMINO

2007-09-18T10:11:00.000+02:00

"Caminante más vale que encuentres tu camino o te vas a quedar sin camino y sin andar".
I més val que s'em curi aquesta lesió d'esklafoïdes aviat, sinó em tornaré bastant més boig del que estic. Dimecres passat vaig anar a visitar el meu planxista, Dr. Haro, com previst. Després de la radiografia de rigor a "Cal Farràs", el graduat en Traumatología, es va pronunciar: "La fractura s'està soldant i té molt bon aspecte, PERÒ, encara està fissurada i hauràs de portar quatre setmanes més (i ja en faran 9) el guix. Te'n posarem un d'aquests amb cremallera que es poden posar i treure per dutxar-te, més pràctics i més lleugers i bla, bla, bla..." Però quatre semanes més.

Dit això, anem al grà. En la meva fase de recuperació una de les poques coses que puc fer es caminar. Així que, rès millor que acompanyar el meu cosí Jordi Rossell a fer-nos passar les penes, i penes n'hi han, en aquesta ruta, excellent per aquest tipus de coses. Dijous passat, el vaig recollir al Salat (petita finca que tenen al costat de Cubells) i cap a Burgos que hi falta gent.
L'any 1999 (el segle passat!) acompanyats per quatre peregrins més, ja l'haviem recorregut amb bicicleta. Tot i el gran somriure que em surt a la boca quan ho recordo, ara m'he adonat que el verirable sentit i esperit del Camino el troben aquells que el recorren a peu. Des d'aquí, els meus respectes per totes aquelles persones que han caminat els quasi 800 kilòmetres que separen Roncesvalles amb Santiago de Compostela. I més, per aquelles que ho han fet d'una sola tirada.
Nosaltres, marxavem amb la intenció de caminar-lo durant 5 dies. Entre Burgos i Leon. "Necessito veure l'horitzó llunyà per a ordenar les meves idees i els meus sentiments". És el que em va contestar el meu company de peregrinatge quan li vaig preguntar perquè s'interessava a caminar la part més plana i potser més aborrida de tot el recorregut. Així que el divendres pel matí, vam deixar la ciutat de Burgos amb la seva impressionant catedral per caminar els primers 30 kilómetres que ens separaven del poble d'Hontanas. I vam caminar en busca d'aquest famós horitzó. Jo anava una mica de xulo, ja que estic poc o molt acostumat a caminar per aquestes muntanyes, o això em pensava. Doncs: LLIÇÓ D'HUMILITAT.

El cosino pelegrino

El primer dia, encara. Vas fresc i motivat, disfrutes coneixent gent i sentint-te lliure. El segon dia, a part de que la guia d'El País està feta una mica en plan Talibàn, també em vaig adonar que pujar muntanyes no té rès a veure amb caminar pel plà durant hores i hores. Els 35 kilòmetres que vam recórrer entre Hontanas i Frómista van cansar-me com si hagués pujat el Comapedrosa tres cops en un dia. Els turmells, aquell calcani que et vas trencar ara fa uns anys, aquella petita ungla mal tallada del dit petit del peu dret que poc a poc va obrint una ferideta al seu dit veí, aquell punt on la motxilla frega, quasi imperceptiblement, un mil·limetre quadrat de l'espatlla....al vespre, quan et treus les sabates, esperes trobar-t'hi rius de sang per tots costats, i quan veus la ridícula ferida que tens, és en aquell moment que et dones compte de la teva vulnerabilitat.

La tercera etapa, de Frómista a Carrión de los Condes, de només 19.2 kms, semblava que ens donaria un descans i que ens recuperariem, però potser pel fet de portar el bagatge del dies anteriors, vèiem el poble de Carrión lluny, al final d'una inacabable recta, com el qui veu un oasis perdut al mig del desert. Que llarg que és un kilòmetre! Finalment haviem trobat el nostre horitzó.

El cansanci del company i les seves ampolles als peus sumat a la pluja que ens va despertar ahir dilluns pel matí, i els primers 17 kilòmetres que ens esperaven a la sortida de Carrión sense un arbre ni un lloc on fer una paradeta tècnica, van ser motiu suficient per convencer-nos, a tots dos, de que ens em podiem tornar cap a casa. "Jo, ja he trobat el que venia a buscar" em va dir. Jo també, vaig pensar.
Hem fet un petit tastet del que veritablement és el Camino a peu. Una tapa. Un pinxo. Una ració. El 10%. Que maco i que dur ha de ser caminar-lo tot. Potser algún dia.

Ens hi hem trobat gent de tot el món, que, en algun dels casos han fet hores i hores d'avió per patir. Nosaltres, el tenim aquí al costat i veritablement val la pena arribar-s'hi. Seguint la fórmula que un vulgui. Sigui en bici o a cavall, per caminar-lo tot d'un cop o en diferents etapes, per caminar tan sols un o dos dies com hem fet nosaltres...Com vulgueu. Molt aconsellable.

"Sólo caminos y campos interminables y una egoista línea del horizonte incapaz de conceder otra cosa que falsas esperanzas. El camino, más que nunca, se convierte en penitencia. Se hace necesario ajustar la mente y templar la paciencia" Guia El País sobre la zona de Castilla.

EL TOUBKAL

2007-09-10T09:50:00.000+02:00

El Toubkal des de la carretera que porta a Imlil

El Toubkal (4167 m). O com fer el teu primer 4.000 en un marc d'alta muntanya, exòtic, no tant lluny i a un preu raonable. Que no barat. El Marroc deu haver sentit l'efecte Euro igual que Europa, ja que desprès de totes les histories que a un l'hi havien explicat sobre la diferencia entre nosaltres i ells, a nivell econòmic, la sorpresa un cop allà és que: ja no tant.

Però bé, val la penar visitar aquest país que es casi veí nostre, tant per fer muntanya en totes les seves versions, com per escalar, fer windsurf (o windfirsu, com diuen alguns), caminar pel desert o simplement turisme per les seves ciutats imperials. Ara segons tinc entès ja s'han obert línies lowcost entre Espanya i diferents capitals marroquines. Nosaltres hi vam anar amb la furgo a passar-hi uns dies aquest passat mes de Maig. Entre altres coses vam tenir la sort de pujar el Toubkal. Que si no fos per l'alçada, es un pic tècnicament comparable amb el nostre Coma Pedrosa. Un dia d'accés al refugi per un camí que serpenteja al costat del riu. I un segon dia que, entre tartera i tartera, una pala molt pendent et condueix al punt més alt de la cadena de l'Atlas i del Nord d'Àfrica. Per aquells que hi estan acostumats, perfectament realitzable amb "bambes" quan la neu ho permet.

L'Atlas venint de Marraquesh. El Toubkal de del cim Oest. Algun 4000 del voltant.

El nostre punt de partida, va ser el petit poble d'Aremd o Around (2000 m). A diferencia de molta gent, no ens vam quedar al poble d'Imlil (1740 m). Per alguns, descrit com el Chamonix de Marroc. I es veritat que, salvant les distancies, Imlil es un petit camp base per aquells que volen intentar el Toubkal, algun altre del tants quatre mils que hi ha per la zona, Marroc te 14 cims per sobre dels 4000 m (alguns bastant més tècnics que el germà gran), o simplement fer un trek per la zona.

El punt de sortida des del cim.

Com tants llocs -Chamonix, Benasc, Zermatt, Huaraz....- una muntanya ha donat protagonisme i riquesa a un poble. En aquest cas, Imlil ofereix tot tipus de facilitats. Llocs on dormir i/o menjar, lloguer de mules per el transport de càrregues, ja sigui durant l'estiu o durant l'hivern. Ja sigui per fer un cim en concret o per un extens trek de 3, 4, 5, 8 o 10 dies. Al gust i imaginació del consumidor. Nosaltres, excel·lentment aconsellats per dos grans coneixedors d'aquest país, en Jean Francois i la Xesca, vam optar per pujar amb la furgo la penjada i estreta pista que surt d'Imlil i que et porta a Aremd. A uns cinc kilòmetres més amunt, bastant més tranquil, i amb menys desnivell a negociar. Allà vam anar a trobar cal Omar le Rouge i ens hi vam instal·lar com uns reis.

Cal Omar le Rouge.

L'endemà, a punta de dia vam pujar fins al refugi de Neltner (3207 m). El desnivell, de 1200 m si surts d'Aremd o 1500 quan surts d'Imlil és major que el del segon dia on poc menys de 1000 et porten del refugi al cim. Durant aquest primer tram es succeeixen les caravanes de turistes que, ja sigui per fer el Toubkal o algun trek de la zona, van blindats amb tot tipus de personal: Guies, cuiners, "muletiers" amb les seves mules.... espectacular. Una conversa típica amb aquests conductors de mules, quan ens creuem pel camí acostuma a ser així: "Bien dormit?" "oui", " Pas trop fatigué?" "No", "Bon Courage!". I així tot el dia, "Bien dormit?"....

Així, entre bien dormits? i bon courages!, el segon dia vam pujar els mil metres que ens separaven del cim, sense cap complicació, sinó es per la reducció de l'oxigen, que es compensa fàcilment adoptant un ritme més tranquil del acostumat. La baixada fins a la furgo ens va representar 2200 m en el dia. Sempre existeix l'opció de fer una parada habituallament al refugi.

En resum, el punt més alt del Nord d'Àfrica es una bonica muntanya que no te molta dificultat tècnica i això la converteix en molt popular. Existeixen altres opcions veïnes, més exigents i molt menys transitades. Grans opcions d'esquí de muntanya quan les condicions són bones.

Recomanable.

La Serra de L'Estanyó

2007-09-07T16:26:00.000+02:00

Continuem la nostra recuperació de "l'Esclafoïdes" caminant per les nostres muntanyes. Avui amb el Fum hem decidit anar al Pic de l'Estanyó (2915 m) passant per la Collada de Ferreroles (2533 m) i caminant la panoràmica aresta que uneix el Coll d'Arenes amb el Pic. El nostre punt de partida, el Portell de Sorteny (1900 m), es troba al final de la pista que porta al refugi. Aquesta pista està tancada al trànsit de pujada de les 10:00 fins ales 19:00. De fet hem passat pel costat de l'Estany de l'Estanyó (2339 m) com per fer la via normal. Un cop a l'Estany hem canviat la nostra direcció dirigint-nos Sud-Oest cap a la collada. A la Collada hem agafat l'empinada aresta que ens condueix direcció Sud-Est cap al Coll d'Arenes i sense arribar a aquest Coll hem caminat la Serra de L'Estanyó que ens ha portat fins al Pic.

Dalt: El camí de pujada amb una espectacular vista fins al "glaciar "de l'Aneto.

Baix: L'estany de La Vall del Riu amb les pistes de Soldeu de fons

Una altre dia espectacular com abans d'ahir i un altre cop la muntanya per a nosaltres dos sols. Bé, nosaltres dos i una quantitat d'isards sorprenent. De bon matí arribant a Ferreroles ja n'hem vist dos que es passejaven ben tranquils per una tartera. Més tard des de poc després de començar la Serra de l'Estanyó dos més. Un cop al Pic, hem decidit d'arribar-nos fins al Pic de la Cabaneta (2865 m) i entre els dos una cabrada de 16 isards ens ha passat per sota nostre corrent direcció Canillo. Pobres bèsties, a partir de demà passat fliparan per un tub.

Pobres bèsties!!!!!

Avui des de NYAPUSGUAPUS voldríem tenir dos mencions especials. Una per el nostre amic, i un dels més sòlids i fidels lectors del blog, l'Alex, que demà bateja el seu fill Lluc. Des d'aquí una forta abraçada per tota la família i un desig de molt sol i bon ambient per la festa programada. L'altra pel també amic Dr. Aràs, que avui ha celebrat amb ets i uts uns ben aprofitats cinquanta anys. Al dos, felicitats.

Avui també hem tingut visita

Es tot, avui poc rotllo (teniu sort). Demà més. O, no. Salut.

Port de Banyell i Pic del Forn

2007-09-06T09:34:00.000+02:00

Ahir dimecres, amb el Fum vam decidir, ja que la Gemma ens abandonava per complir amb les seves obligacions professionals, anar a fer un tomb per les valls de Rialb. Feia dies que no sortíem a caminar i pràcticament no fèiem cap activitat important des de feia ben bé un mes. La primera intenció va ser la d'anar al port de Banyell. Per aquells que no ho coneixen, el port de Banyell, està situat a l'Est del port de Siguer, més popular per l'estany Blau que s'hi amaga darrera. El punt de sortida: el pàrquing de Puntal (1782 m)
L'Estanyó de Banyell amb el Font Blanca de fons. Estany de La Soulanet.

Un cop superat el primer desnivell important desprès de l'encreuament amb el port de Siguer decidim provar un itinerari que no havíem fet mai. Ens desviem direcció Nord i ens enfilem cap als Estanyons de Banyell. Un cop dins d'aquest petit cercle ens dirigim cap al que sembla un petit pas amagat just sota el vesant Nord del Pic de la Soulanet. Una agradable vista ens espera un cop superat aquest pas. El Pic del Thoumasset, l'Estany de la Soulanet i la vall que puja de la Sabina.A la nostra dreta, a uns 10 minuts de marxa ens queda el Port de Banyell (2529 m). Fa un dia espectacular. Ni gota de vent i la muntanya tota per nosaltres. Això ens anima i continuem caminant la línia que descriu la frontera amb França i ens arribem fins al Pic del Forn (2699 m). D'aquí baixem per la vall del Forn lleugerament per la dreta i anem a buscar el camí que passa via Planell del Fogal fins al Planell del Qué i d'aquí baixem fins a la Pleta de la Rabassa. El cotxe ens queda a només 15 minuts . Baixant pels clots del forn, un Isard en passa corrents davant nostre i el Fum s'ho passa pipa una estona intentant seguir-lo.
Total, quatre horetes de marxa i les cames, 24 hores després, ben cansades per l'esforç. Sortida Recomanable.

ELS PICS D'ERISTE

2007-09-04T09:31:00.000+02:00

Una mica de Pirineïsme. Del bó. Pirineus aragonesos. El passat 14 de Juliol amb la Gemma i el Fum decidim intentar un circuit en una zona completament desconeguda per a nosaltres. Els tres pics d'Eriste o Baguenyola. Eriste és un petit poble situat a pocs kilómetres al sud de Benasc. A la seva vertical, versant Oest, hi trobem entre altres, aquestes tres muntanyes: Eriste/Baguenyola Sud o Pic Inferior (3.041 m); Baguenyola Central o Gran Pic d'Eriste o Pico Leners (3.056 m); Baguenyola Nord o Pico Beraldi (3.031 m).
El nostre punt de partida i arribada, el Port de Sahun (1.999 m), és un dels millors balcons que hem trobat mai als Pirineus. Des del Mont Perdut fins al Pic de Vallibierna i Culebras, no arribem a contar tots els pics visibles: Bachimala, Cilindro i Torre de Marboré, Astazous, Munia, Aneto, Alba, Maladeta, Bessiberris, Cotiella... i els que no reconeixem. De fet, només per la vista que ofereix aquest punt ja val la pena d'arribar-s'hi. Nosaltres hi dormim dos nits seguides, cosa excepcional. La carretera s'agafa just després de Castejón de Sos. Uns 100 metres més amunt direcció Benasc ens desviem cap a Chia. Passem el poble de Chia i per una pista en perfecte estat, arribem a aquest punt. Si continuem aquesta pista, insisteixo, impecable, arribarem al poble de Plan situat al mig de la Vall de Chistau. Nosaltres no ens hi vam arribar.
La primera part de l'excursió ens porta per l'estreta i llarga vall de Barbarissa amb els seus tres estanys. Ja de bon matí, una vintena de voltors arranquen el vol massa a prop nostre, avisant-nos de tenir bona cura d'on posem els peus. Al final de la vall, arriba la rampa del dia. Un "tarterot" que quan el veus de lluny et donen ganes de fer mitja volta. I no n'hi ha per menys. 450 metres de desnivell en menys de 750 metres de linea recta. Feu numeros. Al cap d'aquest petit "Mortirolo" ens hi espera pacient l'Ibon Xelau des d'on tenim una brutal panoràmica de la cara Oest del pic Sud. Des d'aquí, sinó fos perqué ho hem llegit, diriem que sense cordes hi és impossible pujar. Però no. Un cami bastant penjat travessa aquesta cara de dreta a esquerra i ens porta al peu d'una canal directa (el Fum va necessitar una mica d'ajuda per pujar) al coll que hi ha entre el pic sud i el central: Pas de la Gralla (2.999 m.) . Des d'aquí, una aresta aèria ens porta fins l'Eriste Central, el més alt dels tres. Des del collet, baixem al peu de la cara Est del pic Sud i d'allí un camí bastant fàcil i marcat ens condueix al cim d'aquesta punta per una altra aresta no exempta de pati. La panoràmica és digna del lloc i recompensa tot l'esforç entregat al llarg del matí. Continuant el nostre circuit, baixem direcció Sud via un petit coll sense nom ressenyat a buscar el Coll de les Pardines des d'on descendrem al primer llac de Barbarissa i d'aquí desfarem el camí fet pel matí fins el coll de Sahun o Saunc.
Hem caminat 9 hores per un desnivell positiu de 1.500 metres amb la suma de les oscil·lacions. El que s'emporta la pitjor part és el pobre Fum que, bastant desentrenat, passa les següents 24 hores en un estat practicament vegetal. Cal dir que el dia anterior haviem pujat el Cotiella amb els seus 1600 metres de desnivell i més de 6 hores de marxa. Però això ja ho explicarem en un altre post. O no.
Resumint, excursió excepcional de mitja envergadura per a qui agrada el país de Benasc i ja han tingut la sort de coronar les vaques sagrades de la zona. Molt recomanable.
Bones excursions i fins aviat. Salut.

FOTOS: De que deu ser?; La cara Oest del Pic Sud i l'Ibon Xelau; Els tres eristes des de la seva vesant Sud; L'Aresta somital de l'Eriste Sud; Els tres llacs de Barbarissa des de l'Ibon Xelau; El pobre Fum amb l'Eriste Sud (esquerra) de fons.

ESPERÓ DE RÍBULS

2007-09-01T12:01:00.000+02:00

El passat 19 de Juliol, el bon company de cordada Xavi Pastor i un servidor vam anar a veure si el Pic de Ribuls (2827 m.) ens deixava ascendir-lo per la seva aresta més prominent i fàcil de detectar des de qualsevol punt de la zona d'Envalira. Gran clàssica de l'escalada a Andorra, ja ressenyada per en Joan Prat a la seva bíblia particular dedicada a la muntanya andorrana: "Itineraris pel Pirineu Andorrà" Ascensions i Escalades. També la trobem ressenyada en el petit, però precís, llibre de Carlo Ferrari "Escalada a Andorra".

El pic està situat al fons del cercle de Pessons i s'hi accedeix en una preciosa caminadeta d'una hora quan se surt del restaurant situat al primer estany de Pessons. Si tenim sort, les Marmotes i els Isards ens faran companyia durant la primera hora del dia. La via escollida fou La Directa a l'Esperó Nord-Oest (270m. MD), seguint la evident i marcada línia de l'esperó.

La línia a seguir es bastant evident, fins al punt que ens hi vam atrevir sense ressenya i a vista i no vam tenir cap problema per seguir-la. Es van trobant força peces a la via. Algun clau aquí, algun espit allà.

Grandíssim itinerari. Ja n'haviem sentit a parlar des de feia molt temps i llarg darrera llarg ens en adonàvem de perquè. No diré que es la via més guapa d'Andorra però si que està en places de podi (tampoc no les he escalades totes). Alpina, bona roca, estètica, molt variada (fins i tot hi ha un petit ràpel cap al final), equipada lo just per obligar una mica a fer anar tots aquests ferros que hem anat comprant per aquí i per allà al llarg dels anys. Llarga i assequible pel que fa al grau, 5+/6a obligat. Molt recomanable. Nosaltres vam dur un joc de tascons complet i amics fins al numero 3. Doble corda 12 cintes i erres.
Vam tenir la sort de gaudir d'un dia espectacular. Ni un núvol. Mentres alguns companys es torraven escalant per l'Urgell, nosaltres ens demanàvem perquè nomes havíem agafat un forro per compartir a les reunions. I això que anàvem amb màniga llarga. I és que la primera part del dia el sol nomes el veiem reflectit a la paret del pic de Pessons, i això afegit al fet d'estar per sobre els dos mil cinc cents metres explica perquè es una escalada perfecta en aquests calorosos dies d'estiu.
La baixada la farem un cop al cim per l'esquerra direcció Est per una canal un pèl delicada fins a un collet. D'aquest collet, recte per la canal principal fins a peu de via.
En resum, una via obligada per aquells que estimen l'escalada d'alçada i en terreny granític d'aventura. Sens dubte deixarà un bon gust de boca.

Fotos: El Pic de Ribuls, el primer llarg i el ràpel de la part alta.

LA FAMILIA

2007-08-27T18:21:00.000+02:00

La Família

L'Sponsor

Ay! Que aquesta fractura d'escafoïdes em sortirà cara. Avui m'han demanat que com era que no parlava més de la meva vida. De la meva família. I que vols, Un és bon nen i fa cas del que li diuen. Així que "aplicat i fes-nos quedar bé". I avui us parlaré de la família tot i que no era l'objectiu d'aquest blog però be, a vegades cal fer excepcions. I això serà. Una excepció, que a mi em van les cordes, el ferro i la muntanya.

Les Germanes

Pare, mare i tres germanes és el que m'ha tocat. Dos casades, cada una amb tres fills preciosos. Que dius: increïble! Una casada a Franckfurt amb el Martin i l'altra amb un xicot de la Bretanya, en Jean Philippe el motard empedernit(HD). A aquests últims els trobareu a Meritxell, on si voleu podreu menjar i molt bé aquí.

Els petits de Frankfurt

Els de Meritxell

La tercera ja té temps, encara es jove. La Maria. Columna vertebral de la família. Els pares Joan i Carmela. Escaldes i Balaguer. Deixa'ls anar també, saps.

Una família bastant lliberal. No saps mai qui està a on. Fins i tot a vegades no se ni on soc jo mateix.

L'Sponsor. Desprès de refusar sendes invitacions als olímpics d'hivern de Squaw Valley l'any 1960 i Innsbruck 1964 es dedicà a crear La Família i adoptà practiques més ecològiques.

La Carmela, gran cuinera, sempre apoyant les causes justes. Mans Unides, El Clero, l'Sponsor...
I finalment la Gemma. Alguns companys, a la seva parella li en diuen LA SANTA, crec que a la pobre Gemma més aviat li hauria de dir LA MARTIR. Res, simplement la culpable de que els últims onze anys de la meva vida hagin sigut un èxit.

La Gemma i un servidor al cap de la Balsam del Tigre

SERRA DE SANT JOAN

2007-08-26T09:44:00.001+02:00

El sector central

Com que degut a la meva ja internacionalment coneguda lesió de escafoides i que la meva vida es un xic aburrida, em remetre a alguna activitat d'abans de la lesió. La més recent fou la del meu descobriment, de la ma d'en Latox, de la Serra de Sant Joan.

Just al mig del poble d'Organyà surt una carretera que ens porta al petit poblet de Montanissell, guarda fidel de la Serra de Sant Joan. Des del coll de l'Apallador, a uns tres kilòmetres i mig del poble, tenim accés al sector central de la serra i concretament a les accessibles vies Dismi (210 m. ED inf) i J.Mª Monfort (250 m.MD/A1) que nosaltres vam tenir la sort de poder ascendir en dos visites. Tot i l'extrema calor d'aquells dies i sense matinar massa, a dos quarts de deu a peu de via, no vam ofegar-nos fins a la baixada la qual s'efectua per cert, per una canal a la dreta del cap de les vies , amb una gran fita a l'entrada i un ràpel des d'una sabina on hi trobem uns cordinos, encara en bon estat. Cada una és d'un caràcter diferent a l'altra. La primera totalment equipada nomes ens demana unes 12-15 cintes i lo típic per les reunions. LaMonfort ja esta una mica més despulladeta la pobra, i sol·licita els quatre friend i tascons de rigor i, segons el Desnivel nº236 que hi dedica unes pàgines, "algun clavo opcional". Nosaltres no els vam dur i tampoc ens hem vam enpenedir. Les dos guapes i recomanables i com per a molta gent la porta d'entrada d'aquesta gran escola en terreny d'aventura. Potser la següent via per ordre de dificultat i llógica seria la Via del Gran Sostre. Tot i que vist el nom del obridors no serà potser tan dolça com les anteriors. Foto: Latox a la sortida del sostre del 5e llarg 6a+

M'oblidava d'explicar que el Novembre de l'any passat amb la Gemma vam escalar la Via El Cap i el Passarell a Montanissell (275 m. D sup.). La via es perfecta per iniciats o gent poc entrenada. La ressenya la trobareu al sempreobert bar Taüssa de Coll de Nargó. Només us puc dir que si no veieu una placa que hi posa "El Cap i el Passarell a Montanissell", és que no esteu al bon peu de via.

Coma Obaga

2007-08-24T15:41:00.000+02:00

Fa uns dies sopant a casa d'en Joan ALBÓS "Titanel" em va parlar d'un nou camí que havien obert per accedir al refugi de Coma Obaga des del Serrat, evitant així el tros de pujada que representa anar-hi pel camí original que surt just després del poble de Llorts. Així doncs avui acompanyat de la Monique, la dona del Claude, un dels pilots d'Heliand i del FUM la nostra mascota, ens en hem anat a descobrir-lo. Bon camí, un pel dret per la primera part però molt agradable dins del bosc tot i que avui estava un pel moll degut a les pluges d'ahir el vespre. El camí s'agafa just a l'alçada del tancat-per-ruina restaurant de les Truites que hi ha a la paella a esquerra tant marcada dins del poble del Serrat just abans de l'hotel Tristaina. Marcat amb punts grocs fins al Refugi, situat en un lloc d'aquests bucòlics que poca gent coneix al nostre país. Clar, no s'hi ven res d'interessant. Ni sucre, ni tabac, ni alcohol, ni playstations ni res de res.

El refugi de Coma Obaga

Un dels avantatges d'estar casat amb un pilot d'helicòpter és que si, per exemple, un dia te'n vas a la muntanya i se't fa tard per tornar i el camí es massa dret i moll en baixada perillant una caiguda inoportuna, sempre tens l'opció de fer-te recollir pel teu marit. Això es el que ha passat avui. Així que dos horetes de pujada i dos minuts de baixada. Que dius: Ètic? No. Peró collons que pràctic. Així que a la una érem a casa havent fet una bona excursioneta.

La Monique

JA SE PENJAR FOTOS

2007-08-23T12:22:00.000+02:00

Com us degueu haver imaginat falta practica, be, resulta que s'havia d'acceptar les condicions imposades per el Sr. Google per poder penjar les fotos. condicions que per cert ni m'he llegit. Algú se les ha llegit? En fi, continuem practicant. Ara si podeu veure les fotos. La del mar de núvols, guapa, eh. Aquesta es des de la cara est de la Dent.I es que a vegades la natura et fa regals com aquest. Ja n'aniré afegint més. També de les moltes sortides que faig pel Pirineu amb la Gemma (la meva senyora). Tinc força quantitat de fotos publicables com aquesta de la nostra última sortida als pics d'Eriste fa cosa d'un mes.

I es que el Pirineu es el Pirineu. No cal agafar avions ni pagar peatges per flipar amb les muntanyes. Nomes fer un tomb pel barri i trobar coses com aquestes. Mireu quines floretes més maques que vam veure prop de Benasc.

Les coneixeu?

Au, ho deixo aquí per avui, ja aniré fent. M'està agradant. Salut

Pràctiques

2007-08-23T11:48:00.000+02:00

Be, segona entrada al meu nou blog. Tot i que tampoc es massa bon moment per a redactar gran cosa ja que estic a casa reclòs per baixa obligada. Per practicar una mica us afegeixo una fotillo que va fer el meu company de cordada, XP el DESTRUCTOR, fa molt poc mentres fèiem una via a la cara est de la Dent d'Orlu. Vies de no molt ambient però molt agradables per a una jornada d'estiu. Tot i que també pot ser un forn quan vol. En el mateix viatge sundemà vam fer una altra via guapa al pic de Ribuls i també us hi poso una inmortalització. Poca apoc ja anirem aprenent a servir-nos d'aquest giny i un cop restablerts ja posarem coses més interessants. O no. Salut.

PERQUE NYAPUSQUAPUS

2007-08-23T05:04:00.000+02:00

Soc un Xulo i m'acabo de crear el meu propi blog. Com molts, la meva intenció es la d'aportar alguna cosa a la comunitat i al mateix temps deixar una mica constància per a mi mateix i els que s'hi interessin de la meva activitat. M'agrada molt escalar i viatjar. Tot i que no faig cap de les dos coses tant com voldria. El nom del meu blog l'he "robat" d'una via molt guapa que hi ha en el sector d'esportiva més ben parit (segons el meu modest criteri) d'Andorra, país d'on soc originari, i que tot escalador disfrutaria probant-la algun cop. En aquest moment escric amb un guix a la ma esquerra degut a la fractura d'escafoïdes que em vaig fer en un bon castanyaso amb moto quan venia d'escalar justament d'aquest secor amb el company Kantugansu el passat 08/08. D'aquí la meva idea d'adoptar aquest knick. Bé, estic feliç de mi mateix i així acabaré aquest primer post. Per molts anys tingui matèria per redactar i oferir quelcom d'interessant. Salut.