dijous, 30 de setembre del 2010

AL KURT ALBERT

diumenge, 19 de setembre del 2010

MIDI D'OSSAU: ESPERO NORD INTEGRAL A LA PUNTA DE FRANÇA DEL GRAN PIC.


L'endemà de les crestes, aprofitem la tirada anticiclónica i pugem al refugi de Pombie amb l'intenció d'escalar el dia següent la seva cara nord per aquesta gran clàssica. La número 80 del llibre del Patrice de Bellefon, les 100 millors del Pirineu. 700 metres de TD amb uns 50-60 claus en tota la via. El dia debuta pocs minuts passades les sis del matí i estarem, aquest cop, quinze hores a tornar al refu. En dos horetes fem el tomb al pic per plantar-nos a peu de via. Portem un joc complet d'amic fins al tres, 12 cintes i errres.

Com sempre en aquestes vies clàssiques, se'ns desperta l'admiració pels obridors. L'any 1938 en Mailly i en Ollivier escalaven la part superior. 1938! L'any 1960 Gardien i Sarthou, l'inferior. L'any seguënt, en Bellefon i Laffranque n'escalaven la primera integral tal i com s'escala ara. És cara nord i tot i que fà relativament poc vent, el fred es fa notar. Tèrmica gruixuda, gore-tex i pluma. Els llargs de cinqué piquen força, l'ambient del lloc i les poques assegurançes que trobem, obliguen a mantindre la concentració i la tensió al 100%.

En general la roca és bona, però en algún tram no. Sobretot en un dels llargs més complicats, el primer del segon tram al peu del bastió final. El famós diedre Olliver de la part final, cotat de V+, fa suar. Adjunto l'única ressenya que he sabut trobar. És de l'Albert Castellet, escalada i ressenyada en hivern, que també "manda cojones", i és molt fidel a la realitat d'estiu. Al refu, vam copiar l'explicació de la via en un llibre francés, petit, que ara no recordo el nom i que també s'ajustava força a la realitat.



Via molt recomanable, en un marc molt salvatge i alpí. Caldrà orientar-se molt bé i mantenir la sang freda en algún tram.

dimarts, 14 de setembre del 2010

PIC DEL BALAÏTOUS. INTEGRAL ARESTA DEL DIABLO+ARESTA COSTERILLOU

Finalment l'opció guanyadora és la del port del Portalet. Comencem pel costat espanyol i desprès de cinc hores de carretera, pugem al refugi de Respomuso, situat a 2200 metres d'alçada. El punt de partida: l'embassament de La Sarra, via Sallent de Gallego. L'entorn del refugi i llac de Respomuso és molt salvatge, amb una vista molt reduïda cap a la cresta que escalarem l'endemà. Sortim del refugi pocs minuts després de les sis del matí, amb els frontals al cap i no hi tornarem fins a quarts d'onze de la nit. La nit abans, el guarda del refugi ens comenta que no cal escalar el Pico Cristales. Que te una aresta molt curta i de mala roca i que allarga el camí de dos hores en un itinerari de "poc interès". Que hem de començar directament al Collado del Canino. Evidentment nosaltres, de nit, la liem i escalem el Cristales penalitzant les dos hores sense interès que ens deien la nit abans. Coses del directe.

Un cop al Canino, els llargs, els ràpels, els "ensambles" i les tirades de quart sup i petit cinqué es succeeixen en un marc impressionant digne del Pirineu més salvatge que podem trobar. Les hores van caient com a mosques i quan comencem l'Aresta del Costerillou són les tres de la tarda. La segona aresta és fa un pèl més llarga i la fatiga present, lo qual ens confon en algun tram .
Tot i això, gràcies també a un cel blau immacul·lat i un mar de núvols anticiclònic perpetu, gaudim de valent i quan ens plantem al pic del Balaïtous (3144 metres) són les vuit de la nit. La baixada, amb algun ràpel inclòs, en costa més de dos hores, però quan arribem al refugi la satisfacció i la fatiga ens desborden. Activitat molt, però que molt aconsellable. Passarem amb una corda de 50m, un mig joc d'amics entre aliens i camalots fins al 2, sis o vuit cintes express i moltes bagues llargues.