L'endemà de les crestes, aprofitem la tirada anticiclónica i pugem al refugi de Pombie amb l'intenció d'escalar el dia següent la seva cara nord per aquesta gran clàssica. La número 80 del llibre del Patrice de Bellefon, les 100 millors del Pirineu. 700 metres de TD amb uns 50-60 claus en tota la via. El dia debuta pocs minuts passades les sis del matí i estarem, aquest cop, quinze hores a tornar al refu. En dos horetes fem el tomb al pic per plantar-nos a peu de via. Portem un joc complet d'amic fins al tres, 12 cintes i errres.
Com sempre en aquestes vies clàssiques, se'ns desperta l'admiració pels obridors. L'any 1938 en Mailly i en Ollivier escalaven la part superior. 1938! L'any 1960 Gardien i Sarthou, l'inferior. L'any seguënt, en Bellefon i Laffranque n'escalaven la primera integral tal i com s'escala ara. És cara nord i tot i que fà relativament poc vent, el fred es fa notar. Tèrmica gruixuda, gore-tex i pluma. Els llargs de cinqué piquen força, l'ambient del lloc i les poques assegurançes que trobem, obliguen a mantindre la concentració i la tensió al 100%.
En general la roca és bona, però en algún tram no. Sobretot en un dels llargs més complicats, el primer del segon tram al peu del bastió final. El famós diedre Olliver de la part final, cotat de V+, fa suar. Adjunto l'única ressenya que he sabut trobar. És de l'Albert Castellet, escalada i ressenyada en hivern, que també "manda cojones", i és molt fidel a la realitat d'estiu. Al refu, vam copiar l'explicació de la via en un llibre francés, petit, que ara no recordo el nom i que també s'ajustava força a la realitat.
Via molt recomanable, en un marc molt salvatge i alpí. Caldrà orientar-se molt bé i mantenir la sang freda en algún tram.
