dilluns, 29 d’octubre de 2007

VIA NEURONIUM AL TOSSAL DEL COSCOLLET

La part alta de la paret amb Oliana i Montserrat de fons

Ja feia dies que tenia ganes de visitar aquesta paret, que havia vist ressenyada en el blog de l'Alt Urgell ( i en aquest punt, vull aprofitar per donar les gràcies a en xavi Grané per les excel·lents ressenyes que dibuixa i per posar-les a l'abast de tothom. En el cas d'ahir, sobretot la ressenya de l'aproximació, feta de nit, ens va conduir al pàrquing en un tres i no rés sense error i estalviant molt, però que molt temps. Des d'aquí: Gràcies. Tens la cervesa guanyada).

Vistes des del segon ràpel.

Així doncs, ahir finalment amb el Latox ens vam aventurar a descobrir aquesta impressionant muralla amagada de l'Alt Urgell. Una pista en bastant bon estat, ens condueix en uns 14km (més quatre des de Coll de Nargó) a un mirador que, encara que un no escali, val la pena visitar, ja sigui en una interessant sortida amb bicicleta de muntanya, caminant o en vehicle. Des de tota la franja dels Pirineus, fins a Montserrat, passant pel Montseny, San Llorenç, Vilanova, Roca Regina...


La quarta i quinta tirada
El dia comença d'una manera força atípica ja que l'aproximació consisteix en un baixada per una canal bastant dreta i tres ràpels "divertits" que et porten a un racó salvatge i abandonat de la mà de Déu (rotllo Verdon). Aquí, et treus les lleganyes del ulls. Amb una hora i mitja (+ o -) del cotxe a peu de via. Per una altra banda, un cop acabada la via en cinc o deu minuts ets al cotxe. La via en sí 675 metres 6a (V, A0), no és la via més guapa que fareu mai. Siguem francs. Dels 19 llargs que ressenya el Xavi Grané, 4 o 5, màxim 6, són guapos. 5 o 6 més, acceptables i la resta mediocres, trencats i herbosos (aquest és el meu punt de vista i cada un pot pensar el que vulgui). Ara bé l'aventura del dia és molt recomanable i deixa un bon gust en aquells que gaudeixen dels terrenys d'aventura com jo. I veritablement, s'ha de dir, estàs allunyat de la civilització. Nosaltres vam estar de cotxe a cotxe unes deu hores. Vam perdre mitja horeta buscant el parabolt de peu de via. Bé, de fet, el vam trobar de seguida, però no ens ho vam creure i va sondejar mitja província de Lleida buscant-ne un altre fins que vam entendre que, efectivament, era el bon parabolt (coses del directe). El llarg més dur, sobretot expo, el vuitè. Els més guapos els 5é, 6é, 12é, 14é i l'últim.

L'aèria travessia del 14é llarg. L'últim llarg.
La resta trencadot i un mica herbós. Reunions bomba, pràcticament totes. Concentració extrema tot el dia. La feixa del llarg 11é treu una mica d'ambient, però es recupera dos o tres llargs després. Dur un bon joc d'amics (petits i grans), tascons i bagues llargues. Aconsellable. Llastima que tota la via no fos tan bona com la ressenya. Ah! Per cert l'escafoïde sembla que està casi del tot restablert. :)

La Serra de Sant Joan des de la pista

1 comentari:

Xavi ha dit...

Hola Albert, felicitats per la repetició. Veig que estas recuperat i tornes a l'aventura de les parets perdudes. Ja va bé si algú aprofita les ressenyes, m'anoto lo de la cervesa jeje. A veure si ens veiem algun dia per les parets. Adéu.