EL CORREDOR DE LES ÀLIGUES A LA PARET D'ARAGÓ

A la vida s'ha d'escalar una mica de tot. O millor dit, quasi de tot! Tot i que, al segle 21 ja no es pot dir que axó sigui escalar. Despres de veure una piulada d'una publicació a la revista Vertex i d'una ressenya d'en Picazo ens decidim per escalar aquesta via que transcorre just per l'esquerra del marcat Espolón Sur i que ens sorprén negativament per les seves condicions. Més que una via, podem parlar d'una canal herbosa plena de tot tipus de vegetació amb trams de roca, quan més bona, sospitosa, intercal·lats de trams de sorra i, si ha plogut poc temps enrera com va ser el nostre cas, algun tram amb aigua. A més a més, es deu tractar d'una de les aproximacions més llargues de Montrebei amb les seves dues bones hores fins al peu de via, igual que per la tornada. Més de 500 metres d'ascencio a on, potser, 150 són de roca de veritat, amb un llarg d'A1 i un parell o tres de V-V+ amb roca trencada.

El vespre abans des de Montfalcó. Matojo-tracció-climbing.

Tot i aixó no podem baixar de les vuit hores a la via. Honestament, i amb tot el respecte pels obridors que segur es van fotre un curro de tres parells, ja que segons diu la ressenya ho van netejar tot, si no l'escaleu no passa res. Ja ens va extranyar de no trobar cap informació sobre la via a la xarxa, però un cop escalada, s'entén. Una via destinada a caure en l'oblid. Un tute. Dotze hores cotxe-cotxe. Més esgarrapats, potser, dins la mateixa via que a l'aproximació. Lo millor, la panoràmica del congost el vespre abans des del mirador de Monfalcó, on, per cert, hi han deixat un refugi 5 estrelles per a tots aquells que hi volgueu passar la nit. Igual que la pista d'accés des de Viacamp. Una autopista. Nosaltres vam dormir al pàrquing del refu però la parella que el porten semblen de molt bona pasta. Albergue Casa Batlle. Molt polit.