LA PISTACHO ASESINO A COMALESTORRES

No serà el post del que em sentiré més orgullós, però tot conta. Vaja arrossegada per les parets d'aigüestortes el passat cap de setmana. Sort que en Latox sempre està a punt per solventar situacions de decadència parental. I és que en tres mesos he sortit a escalar dos cops. Aquest i el del post anterior. Però en fi, va valdre la pena. La via és preciosa i amb una roca d'una qualitat brutal.

Vistes des de la pujada. "Expedición al filo". El salvador.

Excepte potser la primera part de la quarta tirada que, com ja havia llegit en el foro de la FECC, té un parell de microones a punt de donar un disgust a algú. Impressionant, també, la quantitat de gent que van decidir escalar la mateixa via el mateix dia. No exageraré si dic que 10 cordades van fer la via.

Agafa tiquet. Tercera tirada. Cortesia d'en Luichy.

Més alguna que, vista l'acumulació de yonquis de la pedra, van decidir canviar d'itinerari o simplement deixar-ho per una altre cop. L'aproximació molt agradable. Això sí, res d'una hora com he llegit per aquí o per allà. Hora i mitja. A menys que es pugi a "cara-perro" rotllo entreno. El quadre preciós. Aigüestortes a la màxima expressió. Agulles i pics, crestes, pics i agulles. De tots colors i totes les mides. Un bon joc d'amics i tascons i dotze cintes.

Panoràmiques des de la via.

Vam passar el dia acompanyats de la tricordada Murciana. Companys del company, passaven una setmana pel nord d'Espanya, escalant entre altres llocs, Riglos (toma caló) Benasque, Cavallers o Montserrat.

En fi, que hi hauré de tornar per passar comptes. Us adjunto una foto del culpable, pobre, de la meva inactivitat estival. S'ho mereix.

ESPERÓ XELO-BAM A ROCA NARIEDA

Ara feia dies que els bolquers em tenien ocupat. Aprofitem les poques hores lliures que la paternitat ens atorga per pedalar una mica per les carreteres andorranes i mentrestant, les cordes abandonades, es van omplint de pols. I això no pot ser. Així que, desprès d'enganyar al Jordi (màster dels Tres Ponts), aprofitem la ressenya d'en Xavi G. i ens trèiem el cuquet escalant aquesta ràpida i fàcil via al costat d'Organyà. 475 metres de plaer calcari amb un equipament excel·lent on caldrà dur un joc d'amics per assegurar sobretot el vuitè llarg i algun tram esporàdic. Quin honor pels obridors atorgar-se aquesta línia tant estètica que, separada per l'ombra, divideix la Roca Narieda en dos. A la dreta lo fàcil, a l'esquerra, lo difícil.

Sortint de R3. Organyà. 5è llarg.

Ara, passats uns anys, han decidit reequipar-la i l'han deixat de 10. Reunions bomba amb anelles i un itinerari fàcil de seguir. També caldrà dur un estrep (a menys que el tingueu prestat i no retornat, com jo) reunions i unes quinze cintes si conteu empalmar algun llarg, cosa més que factible. Tot i que, per sorpresa nostra, vam tenir Sòl els dos primers llargs, la via és totalment d'estiu amb ombra fins al migdia. Per contribuir al llibre de les anècdotes, durant la baixada ens vam passar de frenada una mica i vam fer més volta del previst. Això ens va permetre de creuar-nos amb dos isards ben bonics que, portant la contraria al sentit comú, pasturaven per la zona sense por a la calor. Res, una escalada molt agradable per un matí d'estiu, poc exigent i amb molt bon gust. Si puc, algun dia hi tornaré.

Lluitant el 7a. R9 amb Fígols de fons.

Quin merit té la gent que no escala i és feliç.

CAFÉ, COPA I PURO A NARIEDA SUD

Dimecres passat amb el Jordi O. repetim la via que va obrir el Marcel Millet el Gener passat i que ja ha vist passar varies cordades segons testimonia el pot de piades que trobem a una de les últimes reunions. Nosaltres, en aquest pot, hi decidim deixar una copia de la ressenya feta pel Xavi G. i que ens ha guiat per aquesta passejada vertical. Via nova i això vol dir que encara està un pel bruta. Com a totes les vies d'aquesta zona, ens hi trobem un calcari de bona qualitat un pèl ajagut i amb força repises de terra. De totes maneres, representa un agradable exercici d'una jornada completa. Una horeta d'aproximació, tres i mitja de via i una i mitja de baixada. Llàstima de la merda de canal que tenim que fer a la baixada. Però, és lo que hi ha. Aquí i a moltes parets.

L1. Esperó de les Orenetes i St Honorat des de R3. L7

Per aixó, alguns prefereixen fer només esportiva. I a vegades, ho entenc.

Aquest cop, sota un cel amenaçador la primera part de la via. No paro de reproduir dins el meu cap el Molina dient, la nit abans, que no plouria. I al final no plou. Total, més de 400 metres d'escalada molt fàcil i agradable amb la major quantitat de PONTS DE ROCA que mai he trobat en una sola via. De totes les mides i colors, 400 metres que em deixen força baldat al cap del dia. Nosaltres vam fer servir els ALIENS 2 o tres cops.

L12. Coll de Nargó.

Per cert, ahir vam tornar al SECTOR XAPAT amb el Xavi P. Vam escalar l'última via del Biga: SI TENS POR, QUEDAT A CASA 6a+/6b i vam provar noves vies per seguir equipant. Quedarà guapo el sector. De fet, ja n'està quedant.

PIC DE COMAPEDROSA PEL FORAT DELS MALHIVERNS

El Coma Pedrosa, partit per la Canal del Canut amb els Malhiverns a la seva dreta, unes hores més tard des del Coll d'Ordino.

I jo que pensava que ja tenia els esquís penjats fins la temporada que ve. L'opció d'anar a despedir l'hivern al cim d'Andorra (2942 metres) em tempta i despenjo les fustes per gaudir d'una última sortida. Arranquem abans de les set del matí. Som 6. El Dot, el Serge, el Xoque, el Julià, el Jordi i jo. Bon grup. La nit ha sigut molt calenta, segurament la més calenta del que va d'any.

Molta calor de bon matí. La Canal del Canut. En plé esforç pel forat dels Malhiverns.

Estem lluny dels zero graus, segur. Caminem amb els esquís a l'esquena fins el refugi del Plà de L'Estany passant per sota la Canal del Canut que no té tant bona pinta com altres anys. Tallada pels residus de les allaus de les últimes nevades húmides, la Canal del Canut ens ofereix mil metres de desnivell vertical en una pendent força mantinguda, totalment aconsellable per aquells que us agrada l'esquí divertit. Aquest cop no és el nostre objectiu i passem de llarg.

Enfilant la collada dels Malhiverns. Vista des de la collada direcció Aigüestortes.

Les primeres neus que toquem estan molt podrides i sembla que les ganivetes, que posem només començar, ajudaran poc. El Dot ens marca un ritme despert des d'un principi i, a poc a poc, anem guanyant metres i comprovant que la qualitat de la neu va millorant molt lentament. Pugem per cara nord i estem per sobre els 2500 metres i això ajuda. No vull ni saber com estarà la neu a les cares sud. A sobre el cel està tapat per un còctel d'Altocirus i Altocúmuls i això fa que el ISO Oº s'enfili com un coet. Tot patint, alguns més que altres, arribem al Collet dels Malhiverns. Reagrupació. Deixem els esquís i les motxilles i, a peu, pugem els dos o tres cents metres que en separen del cim.

Fotos de rigor, alegria i trempera. Baixem al collet i esmorzar cinc estrelles. El millor moment del dia. Anècdotes, mil batalles, acudits i cap a casa. Al final, la baixada pel mateix camí, resulta més agradable del que ens pensavem i podem encadenar bones curves. Res de l'altre món, però de molt pitjors n'hem esquiat tots.

Poc abans d'arribar al cotxe s'ens creua, tot vacilant-nos, una llebre de mides importants. Malauradament, l'Andorra menys coneguda. Content d'haver-hi anat, torno a penjar els esquís (crec).

DIRECTA DE L'AVATAR+VIA D'EN GUILLEM AL TOSAL DE LA FEIXA

Abans de començar a escriure, estava mirant el blog d'en Xavi Grané (d'on vam treure tota la informació del camí d'accés i de les vies) i havia escrit un post sobre la via EDER a la Cinglera dels Esplovins, una via que és de l'any 1979. I m'ha sortit una d'aquelles reflexions que em surten a vegades, i és que em dona la impressió que les vies que vam fer nosaltres, que deuen tenir un any de vida fa-no-fa, ja deuen tenir més repeticions que l'EDER i sinó, aviat les tindran. I això és gràcies al miracle de les expansions.

Yellow Submarine. Última tirada d'en Guillem.

Sobredosis de parabolts en aquesta ajaguda però bonica paret a pocs quilómetres de Coll de Nargó. En una horeta de caminada per un camí molt ben marcat, ens plantem a peu de via on una filera de xapes grogues, en conduiran en una agradable escalada al cim. Tant en l'una com en l'altra.

L1 d'en Guillem.

Nosaltres, amb el Titanel que és un bou, vam aprofitar el matí del nostre dia (1 de Maig) per escalar les dos i apuntar-nos més de 350 metres de passejada vertical en un grau mitjà de cinquè gens obligat. Bo per rodar i escalfar o mantenir la forma. Això sí, si sou al·lèrgics als parabolts, absteniu-se. La baixada, igual. Fàcil de trobar i fàcil de seguir fins a peu de via. IMPRESSIONANT CURRADA la dels obridors del sector. Tant preparant camins com equipant les vies. Enorme inversió d'esforços i capital. En qualsevol ordre.

EL PORT DEL RAT A ARCALÍS

No us perdeu el detall dels tres randonaires que pugen per la pala de la dreta i la traça que baixa del mateix pic feta pel company Sylvain Alhome

Ens despedim de la temporada alpina 2007-2008 i ho fem amb una simpàtica visita a aquest petit coll fronterer amb França, característic del l'estació Freeride per excel·lència d'Andorra, i que tantes alegries ha donat. I algún disgust també. De fet, alguna canal veïna ja porta el nom d'algun esquiador que malauradament no n'ha tornat.

La travessia. El company amb le muntanyes d'Ordino de fons.

Un sector que s'ha d'agafar amb molt respecte peró quan les condicions són bones les traces s'hi conten per decenes. Impresionant la qualitat de neu aquest final de temporada tant a pista com fora pista. I preocupant el fet que cada any, si neva, ho fa molt tard. Aixó sí, les condicions en aquest moment per fer esquí de travesía són excel·lents. Amb el company Noguera ens fem un homenatge i esquiem la canal principal per dir adeu a aquesta temporada que ni fu ni fa.

Costat francés: Del port de Boet a la Pica d'Estats. Cara Nord del Medacorba. Noguera action.

Treiem la pols a la bici i comencem a revisar les cordes a veure que ens depara aquest estiu.

REDRUM AL CAP DEL RAS

Comencem a treure la pols de les articulacions desprès d'un hivern especialment sedentari i decidim fer-ho amb aquesta via aprofitant que l'estiu no ha arribat i que la climatologia encara ho permet. Al mateix temps, conec una escola nova per a mi i escalem aquesta via molt popular degut, sobretot, a la difusió mediàtica de la fotogènica travessia del tercer llarg. La via, 275 m 6c Ae (V obli), la vaig trobar en general guapa, tret d'algun petit tram brut. Una mica de tot: plaques, bavareses, fisures, bons cantos i ben assegurada. Tots els llargs divertits, especialment l'últim.

La foto

El fotogènic tercer llarg molt bonic però molt curt (15 m.) Vam decidir empalmar amb el següent que, per cert, té el pas més fi de la via. Una via guapa, ràpida, fàcil i ben equipadeta. 16 cintes i erres. Bé, fàcil perquè en els llarg de 6c vaig fer tres o quatre A0 seguits, si ho voleu treure amb lliure hi haureu d'anar una mica més rodats que jo. Aproximació evident d'uns 15 minuts i baixada cap a la dreta, seguint fites i desgrimpades. 45 minuts.

Cinqué llarg. Pirineus de fons..

Una reflexió: És al·lucinant com quan escales per primer cop en una escola, només pel fet d'escalar una via se't obren un ventall de nous projectes. Ara tinc controlades en aquest sector més d'una via per escalar (Tope Clàssic, Esperó Badalona, Inversió tèrmica, Fanal Nocturn...) totes del mateix perfil de la Redrum. Tanta feina i tant poc temps per fer-la. Per cert, Redrum era una tabac de liar, no? O encara és. Especialment bó l'entrepà de TONYINA AMB OLIVES que fan al bar d'Ager. Al de la carretera.