dimarts, 18 de setembre de 2007

El CAMINO

"Caminante más vale que encuentres tu camino o te vas a quedar sin camino y sin andar".
I més val que s'em curi aquesta lesió d'esklafoïdes aviat, sinó em tornaré bastant més boig del que estic. Dimecres passat vaig anar a visitar el meu planxista, Dr. Haro, com previst. Després de la radiografia de rigor a "Cal Farràs", el graduat en Traumatología, es va pronunciar: "La fractura s'està soldant i té molt bon aspecte, PERÒ, encara està fissurada i hauràs de portar quatre setmanes més (i ja en faran 9) el guix. Te'n posarem un d'aquests amb cremallera que es poden posar i treure per dutxar-te, més pràctics i més lleugers i bla, bla, bla..." Però quatre semanes més.

Dit això, anem al grà. En la meva fase de recuperació una de les poques coses que puc fer es caminar. Així que, rès millor que acompanyar el meu cosí Jordi Rossell a fer-nos passar les penes, i penes n'hi han, en aquesta ruta, excellent per aquest tipus de coses. Dijous passat, el vaig recollir al Salat (petita finca que tenen al costat de Cubells) i cap a Burgos que hi falta gent.
L'any 1999 (el segle passat!) acompanyats per quatre peregrins més, ja l'haviem recorregut amb bicicleta. Tot i el gran somriure que em surt a la boca quan ho recordo, ara m'he adonat que el verirable sentit i esperit del Camino el troben aquells que el recorren a peu. Des d'aquí, els meus respectes per totes aquelles persones que han caminat els quasi 800 kilòmetres que separen Roncesvalles amb Santiago de Compostela. I més, per aquelles que ho han fet d'una sola tirada.
Nosaltres, marxavem amb la intenció de caminar-lo durant 5 dies. Entre Burgos i Leon. "Necessito veure l'horitzó llunyà per a ordenar les meves idees i els meus sentiments". És el que em va contestar el meu company de peregrinatge quan li vaig preguntar perquè s'interessava a caminar la part més plana i potser més aborrida de tot el recorregut. Així que el divendres pel matí, vam deixar la ciutat de Burgos amb la seva impressionant catedral per caminar els primers 30 kilómetres que ens separaven del poble d'Hontanas. I vam caminar en busca d'aquest famós horitzó. Jo anava una mica de xulo, ja que estic poc o molt acostumat a caminar per aquestes muntanyes, o això em pensava. Doncs: LLIÇÓ D'HUMILITAT.

El cosino pelegrino

El primer dia, encara. Vas fresc i motivat, disfrutes coneixent gent i sentint-te lliure. El segon dia, a part de que la guia d'El País està feta una mica en plan Talibàn, també em vaig adonar que pujar muntanyes no té rès a veure amb caminar pel plà durant hores i hores. Els 35 kilòmetres que vam recórrer entre Hontanas i Frómista van cansar-me com si hagués pujat el Comapedrosa tres cops en un dia. Els turmells, aquell calcani que et vas trencar ara fa uns anys, aquella petita ungla mal tallada del dit petit del peu dret que poc a poc va obrint una ferideta al seu dit veí, aquell punt on la motxilla frega, quasi imperceptiblement, un mil·limetre quadrat de l'espatlla....al vespre, quan et treus les sabates, esperes trobar-t'hi rius de sang per tots costats, i quan veus la ridícula ferida que tens, és en aquell moment que et dones compte de la teva vulnerabilitat.

La tercera etapa, de Frómista a Carrión de los Condes, de només 19.2 kms, semblava que ens donaria un descans i que ens recuperariem, però potser pel fet de portar el bagatge del dies anteriors, vèiem el poble de Carrión lluny, al final d'una inacabable recta, com el qui veu un oasis perdut al mig del desert. Que llarg que és un kilòmetre! Finalment haviem trobat el nostre horitzó.

El cansanci del company i les seves ampolles als peus sumat a la pluja que ens va despertar ahir dilluns pel matí, i els primers 17 kilòmetres que ens esperaven a la sortida de Carrión sense un arbre ni un lloc on fer una paradeta tècnica, van ser motiu suficient per convencer-nos, a tots dos, de que ens em podiem tornar cap a casa. "Jo, ja he trobat el que venia a buscar" em va dir. Jo també, vaig pensar.
Hem fet un petit tastet del que veritablement és el Camino a peu. Una tapa. Un pinxo. Una ració. El 10%. Que maco i que dur ha de ser caminar-lo tot. Potser algún dia.
Ens hi hem trobat gent de tot el món, que, en algun dels casos han fet hores i hores d'avió per patir. Nosaltres, el tenim aquí al costat i veritablement val la pena arribar-s'hi. Seguint la fórmula que un vulgui. Sigui en bici o a cavall, per caminar-lo tot d'un cop o en diferents etapes, per caminar tan sols un o dos dies com hem fet nosaltres...Com vulgueu. Molt aconsellable.

"Sólo caminos y campos interminables y una egoista línea del horizonte incapaz de conceder otra cosa que falsas esperanzas. El camino, más que nunca, se convierte en penitencia. Se hace necesario ajustar la mente y templar la paciencia" Guia El País sobre la zona de Castilla.

2 comentaris:

Isidre ha dit...

Nen, que fots ???? Quatre setmanes més ? Quina putada. Animat que avui fan el gran Barça (je,je,je).
Ja te podia anra trucant jo. Resulta que estaves de peregrinació.
Salut company !!!

Anònim ha dit...

Benvingut a casa!

Els teus seguidors et trobavam a faltar.

Petons

Eli