La Pirata Solitario

Quants cops, passant per la carretera que uneix Coll de Nargó amb Oliana, hem mirat les parets que acompanyen el "pantano" de Nord a Sud? O de Sud a Nord, segons el sentit de la marxa. Des de la paret bucòlica, seu de moltes vies equipades de diferents nivells, fins al Tossal del Coscollet, que és aquella brutal paret que tenim a la nostra dreta, abans d'arribar a la presa, quan venim des d'Organyà; característica per una petita caseta blanca que hi ha al cim, i a la qual les meves escalades només hi tenen, de moment, forma de somnis. Tot això forma part del patrimoni escalador del que gaudeix L'Alt Urgell. Una petita part.

Vistes des de la R3. El primer pont suspès de la Ferrada Regina

Sens dubte, també haureu remarcat un petit pàrquing que hi ha a la sortida d'un túnel a on darrerament els cotxes s'hi conten per desenes. Sobretot els caps de setmana de bon temps. La major part de la gent que arriben a l'interior d'aquests cotxes tenen per objectiu la preciosa i exigent (quan es fa integralment) Via Ferrada de Roca Regina, indiscutible tema de Post per un altre dia. Un petit percentatge de la gent que aparca en aquest indret, té per objectiu escalar alguna de les vies que trobem al llarg d'aquestes parets. Cinglera dels Esplovins, Paret de la Cascada, Torre de Lleida, esperó de les Orenetes.... Una de les més transitades és la del Pirata Solitari a la Cinglera dels Esplovins. Oberta per el mític i místic Antonio Garcia Picazo l'any 1988. Desprès d'un semi reequipament a base de parabolts, la via ha vist, in crescendo, passar unes quantes cordades més degut, també, a la típica pèrdua de respecte que comporta l'equipament a base d'expansions. En Jordi "Latox" i jo mateix som una d'aquestes cordades.

Aquesta, forma part del reduït grup de vies que s'identifiquen com Ferrato-Escalades. Per accedir al peu de via, s'ha de pujar una part de la Fia Verrada :)

Una cordada seguint el nostres passos. El company al cap del fotogènic gendarme

Passat el primer pont, es puja un trosset més de Ferrada fins la primera feixa i a partir d'aquí un camí només apte per a senglars i escaladors en busca de lo inútil ens porta fins a un primer esperonet equipat amb cordes fixes fins a la R0. D'aquí tres o quatre llargs que combinen plaques i diedres, força ben equipats, ens porten sobre un "gendarme" molt fotogènic. Els següents dos llargs et deixen al peu del pas clau de la via. Segons la ressenya que us enllaço (del blog Alt Urgell), hi hauria d'haver 2 claus que protegeixen el pas. Quan nosaltres hi vam passar, algú els havia amagat o revestit amb esprai invisible i no els vam veure. Ja ho vam forçar, ja; però quan veies la repisa on hi ha la reunió et deies: "aquí sí que m'estic jugant un NYAPUSGUAPUS" Uf!. Això sí, satisfà més, un cop ets dalt. Un petit llarg més i ja som al cap de la via. La baixada és molt fàcil. Segueixes un caminet cap a l'esquerra, marcat amb punts de pintura i arribes al principi de la baixada de la Ferrada. D'aquí, una horeta de caminada bucòlica per un cercle de roca brutal, barrejat entre tots els "ferrateros" (igual de satisfets que tu), et porta pel peu de la Paret de la Cascada, motiu d'innumerables somnis més per a un servidor.

La via des d'un punt de la baixada. Un servidor a R5.

Molt wapa via que combina un tast de la Ferrada Regina amb una escalada fàcil i còmoda per terreny de semi aventura. Recomanable. Evitar dies de forta calor.