LA FAMILIA

La Família

L'Sponsor

Ay! Que aquesta fractura d'escafoïdes em sortirà cara. Avui m'han demanat que com era que no parlava més de la meva vida. De la meva família. I que vols, Un és bon nen i fa cas del que li diuen. Així que "aplicat i fes-nos quedar bé". I avui us parlaré de la família tot i que no era l'objectiu d'aquest blog però be, a vegades cal fer excepcions. I això serà. Una excepció, que a mi em van les cordes, el ferro i la muntanya.

Les Germanes

Pare, mare i tres germanes és el que m'ha tocat. Dos casades, cada una amb tres fills preciosos. Que dius: increïble! Una casada a Franckfurt amb el Martin i l'altra amb un xicot de la Bretanya, en Jean Philippe el motard empedernit(HD). A aquests últims els trobareu a Meritxell, on si voleu podreu menjar i molt bé aquí.

Els petits de Frankfurt


Els de Meritxell

La tercera ja té temps, encara es jove. La Maria. Columna vertebral de la família. Els pares Joan i Carmela. Escaldes i Balaguer. Deixa'ls anar també, saps.

Una família bastant lliberal. No saps mai qui està a on. Fins i tot a vegades no se ni on soc jo mateix.

L'Sponsor. Desprès de refusar sendes invitacions als olímpics d'hivern de Squaw Valley l'any 1960 i Innsbruck 1964 es dedicà a crear La Família i adoptà practiques més ecològiques.

La Carmela, gran cuinera, sempre apoyant les causes justes. Mans Unides, El Clero, l'Sponsor...
I finalment la Gemma. Alguns companys, a la seva parella li en diuen LA SANTA, crec que a la pobre Gemma més aviat li hauria de dir LA MARTIR. Res, simplement la culpable de que els últims onze anys de la meva vida hagin sigut un èxit.

La Gemma i un servidor al cap de la Balsam del Tigre

SERRA DE SANT JOAN

El sector central

Com que degut a la meva ja internacionalment coneguda lesió de escafoides i que la meva vida es un xic aburrida, em remetre a alguna activitat d'abans de la lesió. La més recent fou la del meu descobriment, de la ma d'en Latox, de la Serra de Sant Joan.

Just al mig del poble d'Organyà surt una carretera que ens porta al petit poblet de Montanissell, guarda fidel de la Serra de Sant Joan. Des del coll de l'Apallador, a uns tres kilòmetres i mig del poble, tenim accés al sector central de la serra i concretament a les accessibles vies Dismi (210 m. ED inf) i J.Mª Monfort (250 m.MD/A1) que nosaltres vam tenir la sort de poder ascendir en dos visites. Tot i l'extrema calor d'aquells dies i sense matinar massa, a dos quarts de deu a peu de via, no vam ofegar-nos fins a la baixada la qual s'efectua per cert, per una canal a la dreta del cap de les vies , amb una gran fita a l'entrada i un ràpel des d'una sabina on hi trobem uns cordinos, encara en bon estat. Cada una és d'un caràcter diferent a l'altra. La primera totalment equipada nomes ens demana unes 12-15 cintes i lo típic per les reunions. LaMonfort ja esta una mica més despulladeta la pobra, i sol·licita els quatre friend i tascons de rigor i, segons el Desnivel nº236 que hi dedica unes pàgines, "algun clavo opcional". Nosaltres no els vam dur i tampoc ens hem vam enpenedir. Les dos guapes i recomanables i com per a molta gent la porta d'entrada d'aquesta gran escola en terreny d'aventura. Potser la següent via per ordre de dificultat i llógica seria la Via del Gran Sostre. Tot i que vist el nom del obridors no serà potser tan dolça com les anteriors. Foto: Latox a la sortida del sostre del 5e llarg 6a+

M'oblidava d'explicar que el Novembre de l'any passat amb la Gemma vam escalar la Via El Cap i el Passarell a Montanissell (275 m. D sup.). La via es perfecta per iniciats o gent poc entrenada. La ressenya la trobareu al sempreobert bar Taüssa de Coll de Nargó. Només us puc dir que si no veieu una placa que hi posa "El Cap i el Passarell a Montanissell", és que no esteu al bon peu de via.

Coma Obaga

Fa uns dies sopant a casa d'en Joan ALBÓS "Titanel" em va parlar d'un nou camí que havien obert per accedir al refugi de Coma Obaga des del Serrat, evitant així el tros de pujada que representa anar-hi pel camí original que surt just després del poble de Llorts. Així doncs avui acompanyat de la Monique, la dona del Claude, un dels pilots d'Heliand i del FUM la nostra mascota, ens en hem anat a descobrir-lo. Bon camí, un pel dret per la primera part però molt agradable dins del bosc tot i que avui estava un pel moll degut a les pluges d'ahir el vespre. El camí s'agafa just a l'alçada del tancat-per-ruina restaurant de les Truites que hi ha a la paella a esquerra tant marcada dins del poble del Serrat just abans de l'hotel Tristaina. Marcat amb punts grocs fins al Refugi, situat en un lloc d'aquests bucòlics que poca gent coneix al nostre país. Clar, no s'hi ven res d'interessant. Ni sucre, ni tabac, ni alcohol, ni playstations ni res de res.

El refugi de Coma Obaga

Un dels avantatges d'estar casat amb un pilot d'helicòpter és que si, per exemple, un dia te'n vas a la muntanya i se't fa tard per tornar i el camí es massa dret i moll en baixada perillant una caiguda inoportuna, sempre tens l'opció de fer-te recollir pel teu marit. Això es el que ha passat avui. Així que dos horetes de pujada i dos minuts de baixada. Que dius: Ètic? No. Peró collons que pràctic. Així que a la una érem a casa havent fet una bona excursioneta.

La Monique

JA SE PENJAR FOTOS

Com us degueu haver imaginat falta practica, be, resulta que s'havia d'acceptar les condicions imposades per el Sr. Google per poder penjar les fotos. condicions que per cert ni m'he llegit. Algú se les ha llegit? En fi, continuem practicant. Ara si podeu veure les fotos. La del mar de núvols, guapa, eh. Aquesta es des de la cara est de la Dent.I es que a vegades la natura et fa regals com aquest. Ja n'aniré afegint més. També de les moltes sortides que faig pel Pirineu amb la Gemma (la meva senyora). Tinc força quantitat de fotos publicables com aquesta de la nostra última sortida als pics d'Eriste fa cosa d'un mes.

I es que el Pirineu es el Pirineu. No cal agafar avions ni pagar peatges per flipar amb les muntanyes. Nomes fer un tomb pel barri i trobar coses com aquestes. Mireu quines floretes més maques que vam veure prop de Benasc.

Les coneixeu?

Au, ho deixo aquí per avui, ja aniré fent. M'està agradant. Salut

Pràctiques

Be, segona entrada al meu nou blog. Tot i que tampoc es massa bon moment per a redactar gran cosa ja que estic a casa reclòs per baixa obligada. Per practicar una mica us afegeixo una fotillo que va fer el meu company de cordada, XP el DESTRUCTOR, fa molt poc mentres fèiem una via a la cara est de la Dent d'Orlu. Vies de no molt ambient però molt agradables per a una jornada d'estiu. Tot i que també pot ser un forn quan vol. En el mateix viatge sundemà vam fer una altra via guapa al pic de Ribuls i també us hi poso una inmortalització. Poca apoc ja anirem aprenent a servir-nos d'aquest giny i un cop restablerts ja posarem coses més interessants. O no. Salut.

PERQUE NYAPUSQUAPUS

Soc un Xulo i m'acabo de crear el meu propi blog. Com molts, la meva intenció es la d'aportar alguna cosa a la comunitat i al mateix temps deixar una mica constància per a mi mateix i els que s'hi interessin de la meva activitat. M'agrada molt escalar i viatjar. Tot i que no faig cap de les dos coses tant com voldria. El nom del meu blog l'he "robat" d'una via molt guapa que hi ha en el sector d'esportiva més ben parit (segons el meu modest criteri) d'Andorra, país d'on soc originari, i que tot escalador disfrutaria probant-la algun cop. En aquest moment escric amb un guix a la ma esquerra degut a la fractura d'escafoïdes que em vaig fer en un bon castanyaso amb moto quan venia d'escalar justament d'aquest secor amb el company Kantugansu el passat 08/08. D'aquí la meva idea d'adoptar aquest knick. Bé, estic feliç de mi mateix i així acabaré aquest primer post. Per molts anys tingui matèria per redactar i oferir quelcom d'interessant. Salut.