dijous, 30 de setembre del 2010

AL KURT ALBERT

diumenge, 19 de setembre del 2010

MIDI D'OSSAU: ESPERO NORD INTEGRAL A LA PUNTA DE FRANÇA DEL GRAN PIC.


L'endemà de les crestes, aprofitem la tirada anticiclónica i pugem al refugi de Pombie amb l'intenció d'escalar el dia següent la seva cara nord per aquesta gran clàssica. La número 80 del llibre del Patrice de Bellefon, les 100 millors del Pirineu. 700 metres de TD amb uns 50-60 claus en tota la via. El dia debuta pocs minuts passades les sis del matí i estarem, aquest cop, quinze hores a tornar al refu. En dos horetes fem el tomb al pic per plantar-nos a peu de via. Portem un joc complet d'amic fins al tres, 12 cintes i errres.

Com sempre en aquestes vies clàssiques, se'ns desperta l'admiració pels obridors. L'any 1938 en Mailly i en Ollivier escalaven la part superior. 1938! L'any 1960 Gardien i Sarthou, l'inferior. L'any seguënt, en Bellefon i Laffranque n'escalaven la primera integral tal i com s'escala ara. És cara nord i tot i que fà relativament poc vent, el fred es fa notar. Tèrmica gruixuda, gore-tex i pluma. Els llargs de cinqué piquen força, l'ambient del lloc i les poques assegurançes que trobem, obliguen a mantindre la concentració i la tensió al 100%.

En general la roca és bona, però en algún tram no. Sobretot en un dels llargs més complicats, el primer del segon tram al peu del bastió final. El famós diedre Olliver de la part final, cotat de V+, fa suar. Adjunto l'única ressenya que he sabut trobar. És de l'Albert Castellet, escalada i ressenyada en hivern, que també "manda cojones", i és molt fidel a la realitat d'estiu. Al refu, vam copiar l'explicació de la via en un llibre francés, petit, que ara no recordo el nom i que també s'ajustava força a la realitat.



Via molt recomanable, en un marc molt salvatge i alpí. Caldrà orientar-se molt bé i mantenir la sang freda en algún tram.

dimarts, 14 de setembre del 2010

PIC DEL BALAÏTOUS. INTEGRAL ARESTA DEL DIABLO+ARESTA COSTERILLOU

Finalment l'opció guanyadora és la del port del Portalet. Comencem pel costat espanyol i desprès de cinc hores de carretera, pugem al refugi de Respomuso, situat a 2200 metres d'alçada. El punt de partida: l'embassament de La Sarra, via Sallent de Gallego. L'entorn del refugi i llac de Respomuso és molt salvatge, amb una vista molt reduïda cap a la cresta que escalarem l'endemà. Sortim del refugi pocs minuts després de les sis del matí, amb els frontals al cap i no hi tornarem fins a quarts d'onze de la nit. La nit abans, el guarda del refugi ens comenta que no cal escalar el Pico Cristales. Que te una aresta molt curta i de mala roca i que allarga el camí de dos hores en un itinerari de "poc interès". Que hem de començar directament al Collado del Canino. Evidentment nosaltres, de nit, la liem i escalem el Cristales penalitzant les dos hores sense interès que ens deien la nit abans. Coses del directe.

Un cop al Canino, els llargs, els ràpels, els "ensambles" i les tirades de quart sup i petit cinqué es succeeixen en un marc impressionant digne del Pirineu més salvatge que podem trobar. Les hores van caient com a mosques i quan comencem l'Aresta del Costerillou són les tres de la tarda. La segona aresta és fa un pèl més llarga i la fatiga present, lo qual ens confon en algun tram .
Tot i això, gràcies també a un cel blau immacul·lat i un mar de núvols anticiclònic perpetu, gaudim de valent i quan ens plantem al pic del Balaïtous (3144 metres) són les vuit de la nit. La baixada, amb algun ràpel inclòs, en costa més de dos hores, però quan arribem al refugi la satisfacció i la fatiga ens desborden. Activitat molt, però que molt aconsellable. Passarem amb una corda de 50m, un mig joc d'amics entre aliens i camalots fins al 2, sis o vuit cintes express i moltes bagues llargues.

divendres, 20 d’agost del 2010

TAPAS SANS DALLES A LA DENT D'ORLU


Toca recuperar el temps perdut.

Estem a mitjans d'agost, s'ens acosten uns dies de vacances i ens hem de trobar per decidir cap on anem. Per aixó, acordem una agradable passejada cap aquest racó verd i bonic del nostre pirineu d'Ariega i ens enfilem a aquesta vieta de la cara est bona per rodar una miqueta i per poder anar xarlant de futurs plans. De fet, vacilavem entre aquesta i la Supersé . No sé perque ens decantem per aquesta que ja l'hem vist piulada a molts llocs i té bona pinta. Els 11 llargs es van succeïnt, mentres parlem de projectes: que si cap aquí, que si cap allà, patatim patatam...
Parlo de memoria, però si no m'equivoco amb unes deu cintes express i erres passes sobrat per aquesta via principalment de placa amb algun sostret que et fan suar la gota.


Dia sense càmara per lo que em permeto la confiança, en un món tant virtualment descontrolat, d'agafar prestades fotos d'altres llocs. Per exemple: la primera és de http://fcorpet.free.fr/Denis/Orlu-Dent-Face-SE.html, la segona de :http://ibanelterrible.blogspot.com/2008/09/dent-dorlu-tapas-sans-dalles.html i la ressenya és del Luichy. L'última esta feta amb el meu mòvil.

dijous, 17 de juny del 2010

MÉS TUNEL DEL TEMPS

dissabte, 12 de juny del 2010

EL TEMPS A TV3



Minut 1 i cinquanta segons :)
La foto la vaig enviar a meteo@tv3.cat

divendres, 11 de juny del 2010

EL TUNEL DEL TEMPS


dijous, 3 de juny del 2010

DIRECTA ESTEL AL ROC D'EN FERRUS



País de ceps i d'isards. Molts isards. Dia rodó. Passada la gran gran chimenea de Cercs trobem una carretera direcció Figols que per fer amb bici té que ser espectacular. 15 kms asfaltats per uns racons bucòlics fins a la pista final, llarga d'un km, només apte per a 4x4.
Segon llarg. Navegant pel tercer. R3

Tres quarts d'hora d'aproximació sua i festival "d'alejes" en uns primers quatre llargs mantingudets dins el v+/6a amb una roca que és més bona del que sembla, però que s'hi ha de creure. Com diu un amic meu: "Ni ha ka escalar!" Tot el dia treguent la ressenya per confirmar que encara no t'has perdut i la vida continua. Sortim del cotxe a les 8 del matí a 8 graus de temperatura.
Cinque llarg. Final de la via.

No hi ha ni un seguro de regalo. Tots s'han de currar. Estem cinc hores llargues a la via i entre ràpels i tot per la canal encaixada de la dreta, 8 de llargues cotxe-cotxe. Un Bon joc d'amics petits i grans, fins al 3 mínim, tascons, 12 o catorze cintes, erres i sang freda. Un racó de món preciós. Mentres escalavem el tercer llarg, a quarts d'onze del matí, ens ha passat una guineu feliç i tranquila pel peu de via.

dimarts, 1 de juny del 2010

AMANITA MOSCATA A TERRADETS


Aquesta sí que és bona. Ben bona. 270 metres 6a+ (V+ obl.). Reequipadeta i ben aseguradeta als llocs més difícils. El primer i cinqué llargs especialment guapos. Un joc d'amics i 12 cintes més lo típic de via llarga per disfrutar d'una roca de gran qualitat i molt poc polida. Deuen de ser els trenta i pocs minuts d'aproximació que tiren a la gent enrera, però la cosa és que tot i tenir vint-i-quatre! anys de vida la via es veu poc transitada. Coses dels alpinistes. Vam escalar el sis llargs que marca la ressenya, l'últim una mica trencat i bastant herbós. Si jo tornés a fer la via ja no l'escalaría. Cordada, de tres amb en Latox i en Xavi, ben divertida. Tres ràpels de baixada per la mateixa vía fins a una feixa intermitja, l'últim de 60 metres. Al Loro! amb les cordes que no s'engantxin al recuperarles. Es pot aprofitar alguna instal·lació per deixar material i recollir-lo a la baixada. Motxilla, bambes...
Original perspectiva de la paret de les Bagasses, Peladet i el congost en general. Tres a la via i tres sense càmara. Així que us deixo amb la resenya d'en Luichy (que sempre queda bé).
Alguna foto de la via aquí, o aquí o aquí o...

diumenge, 30 de maig del 2010

EL CORREDOR DE LES ÀLIGUES A LA PARET D'ARAGÓ


A la vida s'ha d'escalar una mica de tot. O millor dit, quasi de tot! Tot i que, al segle 21 ja no es pot dir que axó sigui escalar. Despres de veure una piulada d'una publicació a la revista Vertex i d'una ressenya d'en Picazo ens decidim per escalar aquesta via que transcorre just per l'esquerra del marcat Espolón Sur i que ens sorprén negativament per les seves condicions. Més que una via, podem parlar d'una canal herbosa plena de tot tipus de vegetació amb trams de roca, quan més bona, sospitosa, intercal·lats de trams de sorra i, si ha plogut poc temps enrera com va ser el nostre cas, algun tram amb aigua. A més a més, es deu tractar d'una de les aproximacions més llargues de Montrebei amb les seves dues bones hores fins al peu de via, igual que per la tornada. Més de 500 metres d'ascencio a on, potser, 150 són de roca de veritat, amb un llarg d'A1 i un parell o tres de V-V+ amb roca trencada.
El vespre abans des de Montfalcó. Matojo-tracció-climbing.

Tot i aixó no podem baixar de les vuit hores a la via. Honestament, i amb tot el respecte pels obridors que segur es van fotre un curro de tres parells, ja que segons diu la ressenya ho van netejar tot, si no l'escaleu no passa res. Ja ens va extranyar de no trobar cap informació sobre la via a la xarxa, però un cop escalada, s'entén. Una via destinada a caure en l'oblid. Un tute. Dotze hores cotxe-cotxe. Més esgarrapats, potser, dins la mateixa via que a l'aproximació. Lo millor, la panoràmica del congost el vespre abans des del mirador de Monfalcó, on, per cert, hi han deixat un refugi 5 estrelles per a tots aquells que hi volgueu passar la nit. Igual que la pista d'accés des de Viacamp. Una autopista. Nosaltres vam dormir al pàrquing del refu però la parella que el porten semblen de molt bona pasta. Albergue Casa Batlle. Molt polit.

dissabte, 29 de maig del 2010

ARESTA RIBES-VIDAL A ROCA REGINA


Continuem el nostre inici de temporada o manteniment de vida (ja no ho sé) amb aquesta Bona via per a temporades de baixa forma, manteniment o d'inicis "rampicaires" i que permet gaudir una mica de l'ambient que té la Roca Regina en algun moment de la seva escalada
Últim llarg. Últim ràpel. Últimes neus.

345 metres V+/A0 o 6b que tampoc no ens va semblar tant dur que tot aixó. De les moltes maneres que tenim per pujar la Roca regina aquesta és de les més fàcils. Segueix la línea de cresta que veiem a la foto inicial d'una manera força elegant i amb trams d'escalada divertits combinats amb algun jardinet. Poc menys de cinc hores cotxe-cotxe. Aprofitem per a controlar i despenjar-nos dels ràpels de baixada situats a pocs metres del final de la via amb un últim de 60 metres penjat al buit, d'aquells que fan riure. Poca cosa més a senyalar d'una via que ha estat re-equipada fa poc amb parabolts a les erres i algun parabolt de progressió. Un joc d'amics, algún tascó i lo bàsic per aquest tipus de via.

dimecres, 12 de maig del 2010

ANIS DEL MONO A LA PARET BUCÒLICA


Questió de començar la temporada amb un rodatge assequible en una petita nova via que tot i la discreta qualitat de la seva roca ens ha deixat un bon gust de boca. Potser el fet de passar tot l'hivern tancat i les ganes que teniem d'escalar una mica ens l'ha fet veure amb més bons ulls.
La ressenya al blog de l'Edu. No surt! Tercer llarg.

El cas és que ens apuntem una vieta prou aconsellable i que, espero, dona per trencada la crosta de 6 mesos de sequera. Empalmant llargs, en fem quatre. Dotze cintes i un joc petit d'amics mitjans que quasi no utilitzem. 3 horetes cotxe-cotxe a ritme de quarenton. Intentem recuperar el friend abandonat al segon llarg pero ens resulta impossible. Un dia que tot i començar-lo sota un cel gris i ventos, s'acaba transformant en un bonic matí de primavera.

Ay la primavera! Més i més i més...

divendres, 5 de febrer del 2010

EL PIC DE BESALÍ

La Gemma obrint traça amb el Besalí de fons

Aquesta és bona. Molt bona. Molt bona perquè la Gemma i un servidor feia que no s'enfilaven a una muntanya ELS DOS JUNTS des del Juliol del 2007. Concretament els Pics D'Eriste. Sense neu. Amb neu, l'últim cop, va ser la Canal del Canut al pic de Comapedrosa al Maig del 2006. Ha plogut i ha nevat. Degut a aquest parell que veieu al final del post, hem tingut poca vida de parella. Molt poca. Per aixó dic que aquesta és bona.



Els Déus ens han acordat un matí de fantasia i tots dos hem pogut gaudir d'una jornada excepcional. Ni una traça de pujada, ni una de baixada. Tot i que abans d'ahir ja vam estrenar-nos per la Vall de Rialb amb unes condicions potser millors que les d'avui, el Pic de Besalí amb els seus modestos 2639 metres d'alçada, ens ha semblat avui la muntanya més ben parida del planeta. Teniem uns 10 centímetres de neu fresca i les traces de baixada donen fé de la qualitat de l'esquiada.



Un cop al cotxe ens hem parat a dinar a cal CONEJOS de Llorts, al Restaurant EL PONT DE LES MINES. Brutal. Unes llenties amb arroç, rotllo Dal-Bhat, unes broquetes de xai i una inigualable tarta de poma han arrodonit el dia, si aixó era possible. Hi tornarem, de ben segur, però el plaer tant físic com espiritual d'avui, costarà igualar. Capes i capes...

Tot el dia presents.