VIA DEL GRAN SOSTRE A LA SERRA DE ST JOAN

Amb en Latox repetim aquesta divertida via patrimoni de dos dels grans obridors de la zona. Una via que tot i ser venuda com "equipada" caldrà aplicar-se en l'autoprotecció en els llargs "fàcils". Un tercer llarg boníssim i un quart de panoràmic ens faran xalar dins del món de l'artificial equipat. El protagonista del dia, un sostre en lleugera pujada d'uns 20 metres de llarg que posarà a prova la nostra tècnica amb els pedals. Excel·lent en el cas del meu company i precària en el meu.

Hem deixat el tercer llarg amb totes les plaquetes recuperables posades, així no caldrà que en dugueu. Si algú es veu en l'irressistible necessitat de conseguir-ne alguna que ens contacti i ja li farem arribar, però si deixeu les que hi hem possat al seu lloc, les cordades que segueixin us ho agrairan. Tardem 8 hores en tornar al cotxe i en el meu cas amb els braços petats de tant tirar de les cintes, ja n'aprendem...En tot cas, una via que no deixarà indiferents als repetidors. Un bon joc complet d'amics , estreps i 20 cintes.

VIA NURIA A LES MOLES DE SANT HONORAT

Ja des de ben petit, quan un servidor viatjava en familia i passava per aquella corba tan marcada abans de passar pel tunel de la presa d'Oliana, no podia evitar d'admirar les muralles negres que es veien al fons de la vall. Després, amb el temps, la mala fama de la qualitat de la seva roca i el desconeixem de les vies que s'hi havien obert, feien que aquestes parets no formessin part dels meus projectes. Tot i haver escalat algun itinerari a la cara sud del massís, no va ser fins que el Latox em va propossar aquesta estètica línea dilluns passat, que vaig poder descobrir aquest bonic racó de l'Alt Urgell.

La via, de l'any 1988, recorre l'esperó més marcat de la foto principal. Amb una dificultat obligatoria de V+/A0, sis llargs divertits, sobretot els dos primers i l'últim i 200 i pocs metres d'escalada en un marc encara força verge. Per a mí, la dificultat més gran, trobar els spits rovellats en mig d'aquella mar de roca grisa. A vegades en veies un, baixaves el cap i quan el tornaves a aixecar ja no el veies. Com diu el company, és una via que amb les cintes posades es tardaría la meitad de temps que buscant spits amunt i avall. Però finalment la mitja del dia és bona, un lloc que val la pena visitar, una roca no tan dolenta com es diu i un final de traca molt curiós amb un altiplà del tot inesperat al cap de les parets. Teniu tota l'info necessària d'aproximació i baixada molt ben detallada com sempre al blog d'en Xavi Grané.