VIA NEURONIUM AL TOSSAL DEL COSCOLLET

La part alta de la paret amb Oliana i Montserrat de fons

Ja feia dies que tenia ganes de visitar aquesta paret, que havia vist ressenyada en el blog de l'Alt Urgell ( i en aquest punt, vull aprofitar per donar les gràcies a en xavi Grané per les excel·lents ressenyes que dibuixa i per posar-les a l'abast de tothom. En el cas d'ahir, sobretot la ressenya de l'aproximació, feta de nit, ens va conduir al pàrquing en un tres i no rés sense error i estalviant molt, però que molt temps. Des d'aquí: Gràcies. Tens la cervesa guanyada).

Vistes des del segon ràpel.

Així doncs, ahir finalment amb el Latox ens vam aventurar a descobrir aquesta impressionant muralla amagada de l'Alt Urgell. Una pista en bastant bon estat, ens condueix en uns 14km (més quatre des de Coll de Nargó) a un mirador que, encara que un no escali, val la pena visitar, ja sigui en una interessant sortida amb bicicleta de muntanya, caminant o en vehicle. Des de tota la franja dels Pirineus, fins a Montserrat, passant pel Montseny, San Llorenç, Vilanova, Roca Regina...

La quarta i quinta tirada

El dia comença d'una manera força atípica ja que l'aproximació consisteix en un baixada per una canal bastant dreta i tres ràpels "divertits" que et porten a un racó salvatge i abandonat de la mà de Déu (rotllo Verdon). Aquí, et treus les lleganyes del ulls. Amb una hora i mitja (+ o -) del cotxe a peu de via. Per una altra banda, un cop acabada la via en cinc o deu minuts ets al cotxe. La via en sí 675 metres 6a (V, A0), no és la via més guapa que fareu mai. Siguem francs. Dels 19 llargs que ressenya el Xavi Grané, 4 o 5, màxim 6, són guapos. 5 o 6 més, acceptables i la resta mediocres, trencats i herbosos (aquest és el meu punt de vista i cada un pot pensar el que vulgui). Ara bé l'aventura del dia és molt recomanable i deixa un bon gust en aquells que gaudeixen dels terrenys d'aventura com jo. I veritablement, s'ha de dir, estàs allunyat de la civilització. Nosaltres vam estar de cotxe a cotxe unes deu hores. Vam perdre mitja horeta buscant el parabolt de peu de via. Bé, de fet, el vam trobar de seguida, però no ens ho vam creure i va sondejar mitja província de Lleida buscant-ne un altre fins que vam entendre que, efectivament, era el bon parabolt (coses del directe). El llarg més dur, sobretot expo, el vuitè. Els més guapos els 5é, 6é, 12é, 14é i l'últim.

L'aèria travessia del 14é llarg. L'últim llarg.

La resta trencadot i un mica herbós. Reunions bomba, pràcticament totes. Concentració extrema tot el dia. La feixa del llarg 11é treu una mica d'ambient, però es recupera dos o tres llargs després. Dur un bon joc d'amics (petits i grans), tascons i bagues llargues. Aconsellable. Llastima que tota la via no fos tan bona com la ressenya. Ah! Per cert l'escafoïde sembla que està casi del tot restablert. :)

La Serra de Sant Joan des de la pista

VIA PLATINUM A L'ESPERÓ DE LES ORENETES

Fa uns dies, en Latox (per cert, pare des de fa pocs dies) em va proposar d'escalar aquesta bona via , guiat per una perillosa ressenya del Romàntic Garcia Picazo. "Anem, que farem metres en un grau fàcil". Metres si, fàcil no. Sobretot després de 2 mesos d'inactivitat (paternal ell, escafoïdal, jo). Si mai decidiu fer aquesta via agafeu-vos una ressenya que té el Luichi al blog onaclimb.com i que us adjunto al final del post. Bastant més realista. Sort que portàvem alguns claus i ens vam protegir una mica. Fins i tota vaig fer el primer pas de ganxo de la meva vida. Bastant precari, per cert. El company en va fer dos de passos de ganxo. Fregant el NYAPUSGUAPUS.

La paret des del Parquing. La placa de l'inici. El segon llarg

La Platinum 545 m. 6a+ (V+ obligatori). Comença a uns cent cinquanta metres a la dreta de la més que recomanable UES a la mateixa paret. A peu de via hi ha una placa força curiosa que la teniu en foto. Al cap de la via hi trobareu una bústia amb una llibreta i el seu llapis (foto inicial). El company va poder llegir una piada que havia escrit QUINZE any enrere quan va combinar Alfa Centauro amb sortida Platinum. Aquell cop la sorpresa se la van endur quan al sortir al final de l'últim llarg es van trobar amb deu centímetres de neu que havien caigut uns dies abans. Us podeu imaginar la baixada.

Reunió!

Aquesta combinació, l'Alfa Centauro amb sortida Platinum està recomanada a les 100 de Catalunya d'en Soldevila i, per les piades a la llibreta, bastant escalada. A la Platinum, vista la quantitat d'herbes que creixen a la primera part (que sovint amaguen algun dels pocs claus que hi trobem), lo poc transitada que està l'aproximació i lo un pel bruta que està la via en sí, es nota que no és gaire popular. I és una llàstima perquè té llargs força curiosos. Sobretot a la primera part. I amb força ambient. Potser si tingués un equipament mes generós....però, per aquells que us agrada posar peces i algun clau, és una via força aconsellable. Nosaltres vam estar 10:30 hores cotxe-cotxe, amb vuit d'elles penjats a la paret.

R4. Vistes des de R15. La ressenya a onaclimb.com

Aquí també us aconsello un bon joc complet d'amics i tascons, així com algun clau per reforçar erres i el setè llarg. Repeteixo, amb força ambient. La baixada la farem per la globalitzada via ferrada Regina, com totes les vies d'aquesta zona. Recomanable.

LA CADE A LA PARET D'ARAGÓ

Tinc un bon company que ahir al vespre em va trucar per demanar informació sobre aquesta espectacular via que tenim a poques hores de cotxe del principat i com que ja feia uns dies que jo la considerava candidata a un post d'aquests que et fan suar les mans, m'he decidit a fer-lo ja, i així li podré, al mateix temps, passar la informació que em demanava.

Aquesta "petita" via de 550 m, 6c (V obl.) la vam escalar el Juny del 2004 amb un dels pioners del vuitè grau a Andorra, en Jordi Estevan. Que sempre dona confiança, més que tot. Montrebei és famós, no només per aquest caràcter de compromís que tenen la major part de les seves vies, sinó també per l'amplitud de les seves aproximacions i baixades. Aquí, a la paret d'Aragó, aquestes agafen la seva màxima expressió.

Per exemple, un cop acabada la via, tens pràcticament dos hores de caminada per tornar fins el vehicle. Una de les dos hores, en pujada continua per un camí d'aquells també dignes de senglars. Ah! i a Monrebei, les fites ningú sap el que són.

Així que, ja t'espavilaràs...L'aproximació va, la primera part, per una petita pujada i desprès un barranc bastant evident amb una bona mitja horeta llarga de baixada (una mica tècnica). Entrem en un bosquet de senglars, rotllo "marica l'últim" fins al peu de via on, si no recordo malament, hi ha una fletxa una mica difícil de trobar. Crec que també es veu algun "bageto" o un clau o algo així. Però no n'estic segur. Una opció molt bona, sempre i quan les aigües del Noguera Ribagorçana estiguin baixes (depèn del caudal de la presa que trobem riu abaix), és la de baixar fins a tocar l'aigua i anar a peu de via vorejant el riu. En aquest cas, no presenta cap dificultat aparent. Nosaltres vam estar dos hores per arribar al peu de via. Val a dir que durant l'aproximació, el subnormal d'un servidor, va perdre una de les dos ampolles de litre i mig que portàvem i això ens va comportar una pèrdua d'uns 20 minuts. I a sobre no la vam trobar; així que va tocar dosificar-se al sol de Juny del Montsec.

La via ens va cobrar vuit hores d'escalada molt, però que molt, agradables. Plaques i diedres (sobretot dos llargs de 30 metres cada un en diedre que, empalmats van resultar 60 metres d'orgasme calcari). Molt bona roca i bon ambient. Una d'aquelles vies que et deixen un gust especial. Reequipada amb bon estil, demana els seu joc complet d'amics i tascons, bagues llargues i un bon joc d'express (mínim 15). Claus no hem vam dur. Trobareu una bona ressenya a onaclimb.com. Nosaltres vam baixar des d'Andorra per Balaguer i Alfarràs. El llibre d'en Luis Alfonso Montsec Oeste, també porta una bona ressenya així com una bona explicació de les aproximacions i baixades

Una jornada completa de dotze hores (cotxe-cotxe). Ambient inigualable. Cuadro excepcional. Molt Recomanable.

HOMEOPATIA

Avui he tornat a veure el meu planxista. La cosa ha anat així: "Això ja està. Ben soldat. Falta tot just una miqueta però molt poc. Ja no cal que portis res de guix, ni cremallera ni res. Et dono 25 sessions de reeducació i vine'm a veure passat la Puríssima que petarem la xerrada" "Dr. Haro, puc escalar?" "Esperat un mes" "Puc fer bicicleta" "No, esperat un mes" "Peró amb la de carretera no passa res, no?" "Esperat un mes". Pobre, també, si sabes... De totes maneres estic molt content. Dimarts que ve començo les sessions de reeducació a la Massana. Al Víctor. Ja sé que a Andorra darrera l'Escale tinc uns grans professionals que fan el mateix, i a més amics. Però m'és molt més pràctic a La Massana, sobretot per la feina.

La historia és que m'ha parlat del seu fill: Dídac Haro Júnior. Una bèstia el xaval. Juga a Hockey a nivell europeu. Uns setze anys. El nano, es va trencar l'escafoïde igual que jo fa un mes, tot just . Segons el DR. Haro, "Tota lesió d'escafoïde, sigui de qui sigui, de l'edat que sigui, són MÍNIM dos mesos de guix i un de reeducació" Resulta que el seu fill ja se li ha casi soldat del tot, un mes després de la lesió. Diu que amb el seu fill ha volgut provar unes pastilles homeopàtiques d'aquestes que van amb tubs rodons i que son petitetes i es fonen sota la llengua. El tio ha flipat. "Encara que el nano sigui molt jove, no és normal que se li hagi soldat tan ràpid. M'estic plantejant de receptar-ho a tothom" (1.80€ i a sobre ho paga la CASS). Només TRES CONDICIONS:

1) No prendre cafè durant el tractament

2) Prendre les pastilles a una hora de distancia, mínim, de qualsevol repàs. Abans o després. 2 cada 12 hores.

3) No prendre res de MENTOL durant el tractament. Hi ha unes pastes de dents que són especials per aquestes coses.

Jo per si un cas m'ho he comprat i ho prendré durant un més. Seguint els seus consells. Es diuen SYMPHYTUM OFFICINALE 5ch (hi ha diferents números, crec). Dels Laboratoris BOIRON. És tot. He pensat que era interessant de comentar-ho. Ja arriba l'hivern. O NO!!

Foto: David Ledesma

Col De Fadas

El Turbón, els tres Eristes i el Cotiella des del Col De Fadas

I és que entre una que té prohibida qualsevol activitat extra escolar i un que tot just comença a refer-se del seu esklafoïde, la millor opció era passar un cap de setmana de relax dins la furgo. A més a més, quatre dies de bicicleta seguits (i és que un tenia el mono), han sigut prou per exigir al propietari del meu físic una cap de setmana de repòs. Així s'ha fet i que millor que una visita al sempre ben acollidor poble de Benasc. Sortint d'Andorra el divendres a última hora de la tarda el cos ens va

Sis estrelles viatjar amb furgo.

demanar de parar a dormir en aquest petit collet que hi ha tot just abans d'arribar a Castejon de Sos i finalment va resultar ser una bona cosa. Pel matí una inoblidable collida de Mores fresques, va convertir el nostre esmorzar en un d'aquells que et serveixen als cinc estrelles de 300 € la nit. Al mateix temps, els matins de pel·lícula que ens ha fet ens ha deixat gaudir del paisatge i recordar velles ascensions. Cotiella, Eristes, Turbon...Amb la sensació de tenir els deures fets dona gust mirar aquestes muntanyes un dia de "Grasse Matinee" com diuen els nostres veïns del Nord. Així que una bona ració de Xocolata amb Xurros (X&X) al centre de Benasc i alguna barqueta d'aquestes que preparen a Casa Eugene dels porxos de La Seu, han convertit aquest cap de setmana en un Festí Gastronòmic Pirinenc (FGP). I els colors de la tardor que ens recorden que l'hivern és a la volta de la cantonada i que ja ens podem treure la son de les orelles per començar a llogar esquisos.

L'ARANZANZU

Aranzanzu Hernàndez Gómez. L'Aranzanzu és una noia de València que a principis d'Agost passat va decidir passar uns dies de vacances a Andorra. Pobra Aranzanzu. El 8 d'agost, L'Aranzanzu circulava amb un Volkswagen Polo 1.2 de Gasolina que havia llogat uns dies abans a l'aeroport de València per pujar a passar uns dies de vacances a Andorra. Pobre Volkswagen Polo 1.2 gasolina. Com anava dient, l'Aranzanzu pujava amb aquest cotxe que havia llogat a l'aeroport de València a trobar els seus amics que estaven a l'hotel, a Canillo. De cop, l'Aranzanzu va veure que el cartell indicatiu de direcció que tenia just davant no indicava Canillo sinó que indicava La Massana. L'Aranzanzu, pobra, es va quedar una mica fora de joc. La pobra, poc acostumada a l'esport nacional Andorrà va arribar a la conclusió que si feia mitja volta i desfeia els pocs metres de carretera fins a l'últim lloc, on sí hi havia un rètol que efectivament confirmava la direcció de Canillo, podria retrobar el camí cap a l'hotel on hi havia els seus amics que també estaven passant uns dies de vacances a Andorra. L'Aranzanzu, no va mirar pel retrovisor. Dimecres vuit d'agost del 2007, 19 hores 45 minuts.

LA SIRENA: Empresa de congelats que ven productes que, en cas de convidats d'última hora, et poden treure d'un compromís. Tanca a les vuit del vespre.

La resta de la història crec que, els pocs que seguiu el meu blog (moltes gràcies), ja la coneixeu. Pels que no la coneixeu i pels motius que siguin teniu la imaginació bloquejada, us donaré una pista. A les dinou trenta d'aquest mateix dimecres vuit d'agost, un servidor sortia de Santa Coloma on havia estat escalant amb el KantuGansu amb la intenció de comprar unes profiteroles molt bones que venen en aquesta empresa de congelats, ja que teníem convidats d'última hora. La Berna i el Txentxo. Anava amb moto. Pobra moto.

Tot aquest rotllo, us el foto perquè estic de bon humor. Crec que la meva depressió personal ja ha tocat fons. Avui he fet la primera sortida amb bicicleta. 54 dies desprès. He anat de casa fins El Serrat. Exactament he fet 23,900 kms, a una velocitat mitja de 20,4 km/h, he agafat una velocitat màxima de 47,60 km/h i he pedalat durant una 1:10'14. Amb la mountain bike. Sense el permís del meu planxista. Molt a poc poc. Estic molt content. Gràcies.
La pobra Aranzanzu, no té cap culpa del que va passar aquell dia. Que quedi clar. Sí en té, en té en igual mesura que jo. El que passa és que avui estic de bon humor i ironitzo una mica. Res més. Pobra.

Les fotos les vaig fer l'altre dia que vam anar al pic de Tristaina amb el Fum. Representen la boira que tenia dins el meu cap i que, a poc a poc, es va esvaint.