La Pirata Solitario

Quants cops, passant per la carretera que uneix Coll de Nargó amb Oliana, hem mirat les parets que acompanyen el "pantano" de Nord a Sud? O de Sud a Nord, segons el sentit de la marxa. Des de la paret bucòlica, seu de moltes vies equipades de diferents nivells, fins al Tossal del Coscollet, que és aquella brutal paret que tenim a la nostra dreta, abans d'arribar a la presa, quan venim des d'Organyà; característica per una petita caseta blanca que hi ha al cim, i a la qual les meves escalades només hi tenen, de moment, forma de somnis. Tot això forma part del patrimoni escalador del que gaudeix L'Alt Urgell. Una petita part.

Vistes des de la R3. El primer pont suspès de la Ferrada Regina

Sens dubte, també haureu remarcat un petit pàrquing que hi ha a la sortida d'un túnel a on darrerament els cotxes s'hi conten per desenes. Sobretot els caps de setmana de bon temps. La major part de la gent que arriben a l'interior d'aquests cotxes tenen per objectiu la preciosa i exigent (quan es fa integralment) Via Ferrada de Roca Regina, indiscutible tema de Post per un altre dia. Un petit percentatge de la gent que aparca en aquest indret, té per objectiu escalar alguna de les vies que trobem al llarg d'aquestes parets. Cinglera dels Esplovins, Paret de la Cascada, Torre de Lleida, esperó de les Orenetes.... Una de les més transitades és la del Pirata Solitari a la Cinglera dels Esplovins. Oberta per el mític i místic Antonio Garcia Picazo l'any 1988. Desprès d'un semi reequipament a base de parabolts, la via ha vist, in crescendo, passar unes quantes cordades més degut, també, a la típica pèrdua de respecte que comporta l'equipament a base d'expansions. En Jordi "Latox" i jo mateix som una d'aquestes cordades.

Aquesta, forma part del reduït grup de vies que s'identifiquen com Ferrato-Escalades. Per accedir al peu de via, s'ha de pujar una part de la Fia Verrada :)

Una cordada seguint el nostres passos. El company al cap del fotogènic gendarme

Passat el primer pont, es puja un trosset més de Ferrada fins la primera feixa i a partir d'aquí un camí només apte per a senglars i escaladors en busca de lo inútil ens porta fins a un primer esperonet equipat amb cordes fixes fins a la R0. D'aquí tres o quatre llargs que combinen plaques i diedres, força ben equipats, ens porten sobre un "gendarme" molt fotogènic. Els següents dos llargs et deixen al peu del pas clau de la via. Segons la ressenya que us enllaço (del blog Alt Urgell), hi hauria d'haver 2 claus que protegeixen el pas. Quan nosaltres hi vam passar, algú els havia amagat o revestit amb esprai invisible i no els vam veure. Ja ho vam forçar, ja; però quan veies la repisa on hi ha la reunió et deies: "aquí sí que m'estic jugant un NYAPUSGUAPUS" Uf!. Això sí, satisfà més, un cop ets dalt. Un petit llarg més i ja som al cap de la via. La baixada és molt fàcil. Segueixes un caminet cap a l'esquerra, marcat amb punts de pintura i arribes al principi de la baixada de la Ferrada. D'aquí, una horeta de caminada bucòlica per un cercle de roca brutal, barrejat entre tots els "ferrateros" (igual de satisfets que tu), et porta pel peu de la Paret de la Cascada, motiu d'innumerables somnis més per a un servidor.

La via des d'un punt de la baixada. Un servidor a R5.

Molt wapa via que combina un tast de la Ferrada Regina amb una escalada fàcil i còmoda per terreny de semi aventura. Recomanable. Evitar dies de forta calor.

Nou Sector a Erts

Doncs sí, s'ha trobat un nou sector que ben aviat es convertirà en una escola d'escalada magnífica a la parròquia de la Massana. Aquí hi hem passat els últims dies convertint el que fins fa ben poc era un bosc brut i desconegut pels humans en una formidable nova zona per passar-hi més d'un matí d'estiu, primavera o tardor, penjats de les cordes. Encara no l'hi hem trobat el nom, però pel moment se'l coneix com LA PERLA DEL BOSC. S'accepten idees. El sector està situat dins els "City Limits" del poble d'Erts. A la vertical del Restaurant Borda Raubert. D'orientació Nord-Est es troba dins del bosc de l'Obac de Salla, molt a prop de l'inici del Roc d'Escalluquet, a una alçada aproximada de 1350 metres. La troballa va a càrrec de dos personatges de l'escalada andorrana. En Dr. Aràs i en Aram "el pompier". I és que com ja li

vaig sentir dir a en Xavi Bonatti un cop, "mentes ociosas engendran maldades". I així va anar la cosa. "Que podem fer? que podem fer? i si anem a mirar per allà Erts aquells rocs que hi ha", i una cosa porta a l'altra i així fins que es van trobar el famós roc dins del bosc. Total que avui, ja hi érem uns quants ingeniers prospectant tot tipus de vies de tot tipus de graus. "Per aquí sortirà un 6 no-sé-què", "aquí és molt dur, segur que serà 7 o més" , "eh! cabron, no em robis la línia que la tinc reservada" i així anar fent. Això sí, escalar no sé si escalarem, però ens fem uns bons tips de riure. Avui hi han treballat i de valent: Dr. Aràs, Xavi Pastor, l'home del bosc "Bigarret", Aram , en Txentxillo i un servidor que a part de fer anar les tisores i la serra, poca cosa més pot fer de moment. I així jugant-jugant, ja tenim el camí ben definit i ben net, el peu de via tres quarts del mateix i un parell o tres de cordes estàtiques penjades des d'on ja s'hi han definit "grans itineraris". No serà gens d'extranyar si ben aviat ja hi tenim alguna línia de parabolts muntada. No hi ha cap intenció de convertir-ho en cap "secretiu". Així que si voleu saber com s'hi arriba, no pareu de llegir. El camí d'accés s'agafa just desprès de la rotonda del poble d'Erts direcció pal, a l'esquerra. Es passa un pont i un edifici transformador i es segueix, direcció Est, un camí molt evident fins a peu de paret desprès d'uns 15 minuts de marxa. Si hi voleu escalar de valent, potser millor esperar una mica que ja s'hi hagin equipat les vies. Potser de cara a l'estiu 2008. Au! es tot per avui. Fins aviat. Salut .

El CAMINO

"Caminante más vale que encuentres tu camino o te vas a quedar sin camino y sin andar".
I més val que s'em curi aquesta lesió d'esklafoïdes aviat, sinó em tornaré bastant més boig del que estic. Dimecres passat vaig anar a visitar el meu planxista, Dr. Haro, com previst. Després de la radiografia de rigor a "Cal Farràs", el graduat en Traumatología, es va pronunciar: "La fractura s'està soldant i té molt bon aspecte, PERÒ, encara està fissurada i hauràs de portar quatre setmanes més (i ja en faran 9) el guix. Te'n posarem un d'aquests amb cremallera que es poden posar i treure per dutxar-te, més pràctics i més lleugers i bla, bla, bla..." Però quatre semanes més.

Dit això, anem al grà. En la meva fase de recuperació una de les poques coses que puc fer es caminar. Així que, rès millor que acompanyar el meu cosí Jordi Rossell a fer-nos passar les penes, i penes n'hi han, en aquesta ruta, excellent per aquest tipus de coses. Dijous passat, el vaig recollir al Salat (petita finca que tenen al costat de Cubells) i cap a Burgos que hi falta gent.
L'any 1999 (el segle passat!) acompanyats per quatre peregrins més, ja l'haviem recorregut amb bicicleta. Tot i el gran somriure que em surt a la boca quan ho recordo, ara m'he adonat que el verirable sentit i esperit del Camino el troben aquells que el recorren a peu. Des d'aquí, els meus respectes per totes aquelles persones que han caminat els quasi 800 kilòmetres que separen Roncesvalles amb Santiago de Compostela. I més, per aquelles que ho han fet d'una sola tirada.
Nosaltres, marxavem amb la intenció de caminar-lo durant 5 dies. Entre Burgos i Leon. "Necessito veure l'horitzó llunyà per a ordenar les meves idees i els meus sentiments". És el que em va contestar el meu company de peregrinatge quan li vaig preguntar perquè s'interessava a caminar la part més plana i potser més aborrida de tot el recorregut. Així que el divendres pel matí, vam deixar la ciutat de Burgos amb la seva impressionant catedral per caminar els primers 30 kilómetres que ens separaven del poble d'Hontanas. I vam caminar en busca d'aquest famós horitzó. Jo anava una mica de xulo, ja que estic poc o molt acostumat a caminar per aquestes muntanyes, o això em pensava. Doncs: LLIÇÓ D'HUMILITAT.

El cosino pelegrino

El primer dia, encara. Vas fresc i motivat, disfrutes coneixent gent i sentint-te lliure. El segon dia, a part de que la guia d'El País està feta una mica en plan Talibàn, també em vaig adonar que pujar muntanyes no té rès a veure amb caminar pel plà durant hores i hores. Els 35 kilòmetres que vam recórrer entre Hontanas i Frómista van cansar-me com si hagués pujat el Comapedrosa tres cops en un dia. Els turmells, aquell calcani que et vas trencar ara fa uns anys, aquella petita ungla mal tallada del dit petit del peu dret que poc a poc va obrint una ferideta al seu dit veí, aquell punt on la motxilla frega, quasi imperceptiblement, un mil·limetre quadrat de l'espatlla....al vespre, quan et treus les sabates, esperes trobar-t'hi rius de sang per tots costats, i quan veus la ridícula ferida que tens, és en aquell moment que et dones compte de la teva vulnerabilitat.

La tercera etapa, de Frómista a Carrión de los Condes, de només 19.2 kms, semblava que ens donaria un descans i que ens recuperariem, però potser pel fet de portar el bagatge del dies anteriors, vèiem el poble de Carrión lluny, al final d'una inacabable recta, com el qui veu un oasis perdut al mig del desert. Que llarg que és un kilòmetre! Finalment haviem trobat el nostre horitzó.

El cansanci del company i les seves ampolles als peus sumat a la pluja que ens va despertar ahir dilluns pel matí, i els primers 17 kilòmetres que ens esperaven a la sortida de Carrión sense un arbre ni un lloc on fer una paradeta tècnica, van ser motiu suficient per convencer-nos, a tots dos, de que ens em podiem tornar cap a casa. "Jo, ja he trobat el que venia a buscar" em va dir. Jo també, vaig pensar.
Hem fet un petit tastet del que veritablement és el Camino a peu. Una tapa. Un pinxo. Una ració. El 10%. Que maco i que dur ha de ser caminar-lo tot. Potser algún dia.

Ens hi hem trobat gent de tot el món, que, en algun dels casos han fet hores i hores d'avió per patir. Nosaltres, el tenim aquí al costat i veritablement val la pena arribar-s'hi. Seguint la fórmula que un vulgui. Sigui en bici o a cavall, per caminar-lo tot d'un cop o en diferents etapes, per caminar tan sols un o dos dies com hem fet nosaltres...Com vulgueu. Molt aconsellable.

"Sólo caminos y campos interminables y una egoista línea del horizonte incapaz de conceder otra cosa que falsas esperanzas. El camino, más que nunca, se convierte en penitencia. Se hace necesario ajustar la mente y templar la paciencia" Guia El País sobre la zona de Castilla.

EL TOUBKAL

El Toubkal des de la carretera que porta a Imlil

El Toubkal (4167 m). O com fer el teu primer 4.000 en un marc d'alta muntanya, exòtic, no tant lluny i a un preu raonable. Que no barat. El Marroc deu haver sentit l'efecte Euro igual que Europa, ja que desprès de totes les histories que a un l'hi havien explicat sobre la diferencia entre nosaltres i ells, a nivell econòmic, la sorpresa un cop allà és que: ja no tant.

Però bé, val la penar visitar aquest país que es casi veí nostre, tant per fer muntanya en totes les seves versions, com per escalar, fer windsurf (o windfirsu, com diuen alguns), caminar pel desert o simplement turisme per les seves ciutats imperials. Ara segons tinc entès ja s'han obert línies lowcost entre Espanya i diferents capitals marroquines. Nosaltres hi vam anar amb la furgo a passar-hi uns dies aquest passat mes de Maig. Entre altres coses vam tenir la sort de pujar el Toubkal. Que si no fos per l'alçada, es un pic tècnicament comparable amb el nostre Coma Pedrosa. Un dia d'accés al refugi per un camí que serpenteja al costat del riu. I un segon dia que, entre tartera i tartera, una pala molt pendent et condueix al punt més alt de la cadena de l'Atlas i del Nord d'Àfrica. Per aquells que hi estan acostumats, perfectament realitzable amb "bambes" quan la neu ho permet.

L'Atlas venint de Marraquesh. El Toubkal de del cim Oest. Algun 4000 del voltant.

El nostre punt de partida, va ser el petit poble d'Aremd o Around (2000 m). A diferencia de molta gent, no ens vam quedar al poble d'Imlil (1740 m). Per alguns, descrit com el Chamonix de Marroc. I es veritat que, salvant les distancies, Imlil es un petit camp base per aquells que volen intentar el Toubkal, algun altre del tants quatre mils que hi ha per la zona, Marroc te 14 cims per sobre dels 4000 m (alguns bastant més tècnics que el germà gran), o simplement fer un trek per la zona.

El punt de sortida des del cim.

Com tants llocs -Chamonix, Benasc, Zermatt, Huaraz....- una muntanya ha donat protagonisme i riquesa a un poble. En aquest cas, Imlil ofereix tot tipus de facilitats. Llocs on dormir i/o menjar, lloguer de mules per el transport de càrregues, ja sigui durant l'estiu o durant l'hivern. Ja sigui per fer un cim en concret o per un extens trek de 3, 4, 5, 8 o 10 dies. Al gust i imaginació del consumidor. Nosaltres, excel·lentment aconsellats per dos grans coneixedors d'aquest país, en Jean Francois i la Xesca, vam optar per pujar amb la furgo la penjada i estreta pista que surt d'Imlil i que et porta a Aremd. A uns cinc kilòmetres més amunt, bastant més tranquil, i amb menys desnivell a negociar. Allà vam anar a trobar cal Omar le Rouge i ens hi vam instal·lar com uns reis.

Cal Omar le Rouge.

L'endemà, a punta de dia vam pujar fins al refugi de Neltner (3207 m). El desnivell, de 1200 m si surts d'Aremd o 1500 quan surts d'Imlil és major que el del segon dia on poc menys de 1000 et porten del refugi al cim. Durant aquest primer tram es succeeixen les caravanes de turistes que, ja sigui per fer el Toubkal o algun trek de la zona, van blindats amb tot tipus de personal: Guies, cuiners, "muletiers" amb les seves mules.... espectacular. Una conversa típica amb aquests conductors de mules, quan ens creuem pel camí acostuma a ser així: "Bien dormit?" "oui", " Pas trop fatigué?" "No", "Bon Courage!". I així tot el dia, "Bien dormit?"....

Així, entre bien dormits? i bon courages!, el segon dia vam pujar els mil metres que ens separaven del cim, sense cap complicació, sinó es per la reducció de l'oxigen, que es compensa fàcilment adoptant un ritme més tranquil del acostumat. La baixada fins a la furgo ens va representar 2200 m en el dia. Sempre existeix l'opció de fer una parada habituallament al refugi.

En resum, el punt més alt del Nord d'Àfrica es una bonica muntanya que no te molta dificultat tècnica i això la converteix en molt popular. Existeixen altres opcions veïnes, més exigents i molt menys transitades. Grans opcions d'esquí de muntanya quan les condicions són bones.

Recomanable.

La Serra de L'Estanyó

Continuem la nostra recuperació de "l'Esclafoïdes" caminant per les nostres muntanyes. Avui amb el Fum hem decidit anar al Pic de l'Estanyó (2915 m) passant per la Collada de Ferreroles (2533 m) i caminant la panoràmica aresta que uneix el Coll d'Arenes amb el Pic. El nostre punt de partida, el Portell de Sorteny (1900 m), es troba al final de la pista que porta al refugi. Aquesta pista està tancada al trànsit de pujada de les 10:00 fins ales 19:00. De fet hem passat pel costat de l'Estany de l'Estanyó (2339 m) com per fer la via normal. Un cop a l'Estany hem canviat la nostra direcció dirigint-nos Sud-Oest cap a la collada. A la Collada hem agafat l'empinada aresta que ens condueix direcció Sud-Est cap al Coll d'Arenes i sense arribar a aquest Coll hem caminat la Serra de L'Estanyó que ens ha portat fins al Pic.

Dalt: El camí de pujada amb una espectacular vista fins al "glaciar "de l'Aneto.

Baix: L'estany de La Vall del Riu amb les pistes de Soldeu de fons

Una altre dia espectacular com abans d'ahir i un altre cop la muntanya per a nosaltres dos sols. Bé, nosaltres dos i una quantitat d'isards sorprenent. De bon matí arribant a Ferreroles ja n'hem vist dos que es passejaven ben tranquils per una tartera. Més tard des de poc després de començar la Serra de l'Estanyó dos més. Un cop al Pic, hem decidit d'arribar-nos fins al Pic de la Cabaneta (2865 m) i entre els dos una cabrada de 16 isards ens ha passat per sota nostre corrent direcció Canillo. Pobres bèsties, a partir de demà passat fliparan per un tub.

Pobres bèsties!!!!!

Avui des de NYAPUSGUAPUS voldríem tenir dos mencions especials. Una per el nostre amic, i un dels més sòlids i fidels lectors del blog, l'Alex, que demà bateja el seu fill Lluc. Des d'aquí una forta abraçada per tota la família i un desig de molt sol i bon ambient per la festa programada. L'altra pel també amic Dr. Aràs, que avui ha celebrat amb ets i uts uns ben aprofitats cinquanta anys. Al dos, felicitats.

Avui també hem tingut visita

Es tot, avui poc rotllo (teniu sort). Demà més. O, no. Salut.

Port de Banyell i Pic del Forn

Ahir dimecres, amb el Fum vam decidir, ja que la Gemma ens abandonava per complir amb les seves obligacions professionals, anar a fer un tomb per les valls de Rialb. Feia dies que no sortíem a caminar i pràcticament no fèiem cap activitat important des de feia ben bé un mes. La primera intenció va ser la d'anar al port de Banyell. Per aquells que no ho coneixen, el port de Banyell, està situat a l'Est del port de Siguer, més popular per l'estany Blau que s'hi amaga darrera. El punt de sortida: el pàrquing de Puntal (1782 m)
L'Estanyó de Banyell amb el Font Blanca de fons. Estany de La Soulanet.

Un cop superat el primer desnivell important desprès de l'encreuament amb el port de Siguer decidim provar un itinerari que no havíem fet mai. Ens desviem direcció Nord i ens enfilem cap als Estanyons de Banyell. Un cop dins d'aquest petit cercle ens dirigim cap al que sembla un petit pas amagat just sota el vesant Nord del Pic de la Soulanet. Una agradable vista ens espera un cop superat aquest pas. El Pic del Thoumasset, l'Estany de la Soulanet i la vall que puja de la Sabina.A la nostra dreta, a uns 10 minuts de marxa ens queda el Port de Banyell (2529 m). Fa un dia espectacular. Ni gota de vent i la muntanya tota per nosaltres. Això ens anima i continuem caminant la línia que descriu la frontera amb França i ens arribem fins al Pic del Forn (2699 m). D'aquí baixem per la vall del Forn lleugerament per la dreta i anem a buscar el camí que passa via Planell del Fogal fins al Planell del Qué i d'aquí baixem fins a la Pleta de la Rabassa. El cotxe ens queda a només 15 minuts . Baixant pels clots del forn, un Isard en passa corrents davant nostre i el Fum s'ho passa pipa una estona intentant seguir-lo.
Total, quatre horetes de marxa i les cames, 24 hores després, ben cansades per l'esforç. Sortida Recomanable.

ELS PICS D'ERISTE

Una mica de Pirineïsme. Del bó. Pirineus aragonesos. El passat 14 de Juliol amb la Gemma i el Fum decidim intentar un circuit en una zona completament desconeguda per a nosaltres. Els tres pics d'Eriste o Baguenyola. Eriste és un petit poble situat a pocs kilómetres al sud de Benasc. A la seva vertical, versant Oest, hi trobem entre altres, aquestes tres muntanyes: Eriste/Baguenyola Sud o Pic Inferior (3.041 m); Baguenyola Central o Gran Pic d'Eriste o Pico Leners (3.056 m); Baguenyola Nord o Pico Beraldi (3.031 m).
El nostre punt de partida i arribada, el Port de Sahun (1.999 m), és un dels millors balcons que hem trobat mai als Pirineus. Des del Mont Perdut fins al Pic de Vallibierna i Culebras, no arribem a contar tots els pics visibles: Bachimala, Cilindro i Torre de Marboré, Astazous, Munia, Aneto, Alba, Maladeta, Bessiberris, Cotiella... i els que no reconeixem. De fet, només per la vista que ofereix aquest punt ja val la pena d'arribar-s'hi. Nosaltres hi dormim dos nits seguides, cosa excepcional. La carretera s'agafa just després de Castejón de Sos. Uns 100 metres més amunt direcció Benasc ens desviem cap a Chia. Passem el poble de Chia i per una pista en perfecte estat, arribem a aquest punt. Si continuem aquesta pista, insisteixo, impecable, arribarem al poble de Plan situat al mig de la Vall de Chistau. Nosaltres no ens hi vam arribar.
La primera part de l'excursió ens porta per l'estreta i llarga vall de Barbarissa amb els seus tres estanys. Ja de bon matí, una vintena de voltors arranquen el vol massa a prop nostre, avisant-nos de tenir bona cura d'on posem els peus. Al final de la vall, arriba la rampa del dia. Un "tarterot" que quan el veus de lluny et donen ganes de fer mitja volta. I no n'hi ha per menys. 450 metres de desnivell en menys de 750 metres de linea recta. Feu numeros. Al cap d'aquest petit "Mortirolo" ens hi espera pacient l'Ibon Xelau des d'on tenim una brutal panoràmica de la cara Oest del pic Sud. Des d'aquí, sinó fos perqué ho hem llegit, diriem que sense cordes hi és impossible pujar. Però no. Un cami bastant penjat travessa aquesta cara de dreta a esquerra i ens porta al peu d'una canal directa (el Fum va necessitar una mica d'ajuda per pujar) al coll que hi ha entre el pic sud i el central: Pas de la Gralla (2.999 m.) . Des d'aquí, una aresta aèria ens porta fins l'Eriste Central, el més alt dels tres. Des del collet, baixem al peu de la cara Est del pic Sud i d'allí un camí bastant fàcil i marcat ens condueix al cim d'aquesta punta per una altra aresta no exempta de pati. La panoràmica és digna del lloc i recompensa tot l'esforç entregat al llarg del matí. Continuant el nostre circuit, baixem direcció Sud via un petit coll sense nom ressenyat a buscar el Coll de les Pardines des d'on descendrem al primer llac de Barbarissa i d'aquí desfarem el camí fet pel matí fins el coll de Sahun o Saunc.
Hem caminat 9 hores per un desnivell positiu de 1.500 metres amb la suma de les oscil·lacions. El que s'emporta la pitjor part és el pobre Fum que, bastant desentrenat, passa les següents 24 hores en un estat practicament vegetal. Cal dir que el dia anterior haviem pujat el Cotiella amb els seus 1600 metres de desnivell i més de 6 hores de marxa. Però això ja ho explicarem en un altre post. O no.
Resumint, excursió excepcional de mitja envergadura per a qui agrada el país de Benasc i ja han tingut la sort de coronar les vaques sagrades de la zona. Molt recomanable.
Bones excursions i fins aviat. Salut.

FOTOS: De que deu ser?; La cara Oest del Pic Sud i l'Ibon Xelau; Els tres eristes des de la seva vesant Sud; L'Aresta somital de l'Eriste Sud; Els tres llacs de Barbarissa des de l'Ibon Xelau; El pobre Fum amb l'Eriste Sud (esquerra) de fons.

ESPERÓ DE RÍBULS

El passat 19 de Juliol, el bon company de cordada Xavi Pastor i un servidor vam anar a veure si el Pic de Ribuls (2827 m.) ens deixava ascendir-lo per la seva aresta més prominent i fàcil de detectar des de qualsevol punt de la zona d'Envalira. Gran clàssica de l'escalada a Andorra, ja ressenyada per en Joan Prat a la seva bíblia particular dedicada a la muntanya andorrana: "Itineraris pel Pirineu Andorrà" Ascensions i Escalades. També la trobem ressenyada en el petit, però precís, llibre de Carlo Ferrari "Escalada a Andorra".

El pic està situat al fons del cercle de Pessons i s'hi accedeix en una preciosa caminadeta d'una hora quan se surt del restaurant situat al primer estany de Pessons. Si tenim sort, les Marmotes i els Isards ens faran companyia durant la primera hora del dia. La via escollida fou La Directa a l'Esperó Nord-Oest (270m. MD), seguint la evident i marcada línia de l'esperó.

La línia a seguir es bastant evident, fins al punt que ens hi vam atrevir sense ressenya i a vista i no vam tenir cap problema per seguir-la. Es van trobant força peces a la via. Algun clau aquí, algun espit allà.

Grandíssim itinerari. Ja n'haviem sentit a parlar des de feia molt temps i llarg darrera llarg ens en adonàvem de perquè. No diré que es la via més guapa d'Andorra però si que està en places de podi (tampoc no les he escalades totes). Alpina, bona roca, estètica, molt variada (fins i tot hi ha un petit ràpel cap al final), equipada lo just per obligar una mica a fer anar tots aquests ferros que hem anat comprant per aquí i per allà al llarg dels anys. Llarga i assequible pel que fa al grau, 5+/6a obligat. Molt recomanable. Nosaltres vam dur un joc de tascons complet i amics fins al numero 3. Doble corda 12 cintes i erres.
Vam tenir la sort de gaudir d'un dia espectacular. Ni un núvol. Mentres alguns companys es torraven escalant per l'Urgell, nosaltres ens demanàvem perquè nomes havíem agafat un forro per compartir a les reunions. I això que anàvem amb màniga llarga. I és que la primera part del dia el sol nomes el veiem reflectit a la paret del pic de Pessons, i això afegit al fet d'estar per sobre els dos mil cinc cents metres explica perquè es una escalada perfecta en aquests calorosos dies d'estiu.
La baixada la farem un cop al cim per l'esquerra direcció Est per una canal un pèl delicada fins a un collet. D'aquest collet, recte per la canal principal fins a peu de via.
En resum, una via obligada per aquells que estimen l'escalada d'alçada i en terreny granític d'aventura. Sens dubte deixarà un bon gust de boca.

Fotos: El Pic de Ribuls, el primer llarg i el ràpel de la part alta.