CANGURO

La Gemma se n'ha anat a fer una rando i jo m'he quedat a guardar aquesta preciositat que s'ho mereix tot. De moment.

Crec que se n'han anat cap a l'Estanyó o El Forn, no n'estic segur. Ja ho diran. Necessito anar a escalar aviat. Us penjo aquesta foto del 26 d'Octubre que va fer-li la seva mare i que m'agrada molt.

Últim cap de setmana abans de començar la temporada. Tenim molta neu i en molt bones condicions.

ALEX MARRUGAT (Bis)

Avui, aquest personatge que veieu a la foto, un molt bon amic meu, ha tingut un fill. I ara em direu, i que? Doncs que ja és el quart. Quatre. Tots nens. Roger, Jan, Lluc i ara Alex. Al·lucinant. Des d'aquí un post d'homenatge i màxima admiració per aquest valent del segle XXI. Més por que escalar A5.

Broma a part, felicitats i bona sort. I fes-te un nus ja!

Aprofito per fer una RECTIFICACIÓ. En el meu últim post deia que el que volgués gaudir esquiant hauria d'anar a pistes ja que la neu que jo havia trobat era molt transformada i difícil d'esquiar. Doncs, no. Avui, seguint els consells de la Gemma, he pujat a l'Alt de La Capa (2572 metres), a Arinsal. Ella, hi va anar ahir i abans d'ahir amb la seva sòcia de muntanya. Doncs, com deia, la pala de La Capa m'ha deixat en un petit núvol. Orientació Nord Nord-Oest i amb una neu que encara no ha vist el sol. Disfrutada de les èpiques. Fins al punt que quant he arribat a la pista m'he tornat a posar les pells i he repetit. Així que ja ho sabeu. Sinó és aquí, busqueu-vos una cara Nord ben alta i aprofiteu ara que ni ha.

EL PORT DE SIGUER

Pronunciant la R i amb la È oberta.

És al·lucinant. 7 de Novembre i aquí ho veieu companys i companyes: PAQUET ON. Amb el Titanel, avui ens em enfilat fins aquest collet tant típic de la Vall d'Ordino. Que, fer això amb el Titanel, és com anar a fer la Bàlsam de Tigre amb el Cris Sharma però, aquesta setmana li tocava fer repòs i per això no li ha importat venir amb mi. Pujada bona, amb força neu i calçant els esquis a deu minuts del cotxe. Obrim traça tot el camí i el paisatge que en envolta, com podeu veure a les fotos, és digne d'un Febrer d'Alaska. Que ens esta passant? Serà l'efecte Obama?

Baixada per oblidar, perquè enganyar-nos? Neu crosta mig transformada i difícil encadenar 2 salts seguits. Viratges impossibles. Si el que voleu és gaudir esquiant, cosa més que comprensible, millor anar a pistes de moment.

Així que donem la temporada oficial per inaugurada i tant de bo continuï per aquest camí durant molts anys. De fet ja em pujat un parell de cops a pista però això d'avui ja s'assembla més al nostre concepte d'esquí de muntanya.

L'estany blau esta flipant. Encara no s'ha gelat i ja te un metre de neu al seu voltant! Que algú li ho expliqui.

MONTSERRAT CLOTET A PARET DE CATALUNYA

Foto: onaclimb.com

Montrebei. Dia llarg. Boca seca.

Recuperem les bones sensacions. Aquest estiu ha sigut un estiu de poca roca i molta bici per motius parentals. Així que, res millor que una bona pedalada per retrobar-se amb la roca. Amb en Latox ens apuntem la 9a repetició (segons llibreta de piades a R5) d'aquesta més que guapa via que li va dedicar en Jaume Clotet "Paca" a la seva filla. Si la via es trobés a Vilanova de Meià (per dir algun lloc), seria un viote. A Montrebei és una via guapa.

Som-hi. Primer mig llarg. Segon llarg.

300 metres de bona roca on superarem uns desploms aeris en tres llargs, entretinguts, de Ae i on els pedals trauran "xispes" i els nostres braços també. És un Ae bastant tècnic i amb alguns passos llargs de collons. Aquest home no regala res. Els altres llargs, lliure de dificultat màxima 6b (obligat V+/6a) bastant equipats amb espits, burils i claus. Un bon joc d'amics, uns pedals i 20 cintes. És una llàstima que una via guapa com aquesta no estigui més repetida, així al menys les fissures no tindrien tanta vegetació.

Segon llarg. La penjadíssima R2.

A nosaltres ens costa casi 8 hores superar-la tota i arribem al cotxe, costat Pont de Montanyana, de nit. Cal dir que comencem tard. A les 10.30 el primer llarg. I que tots dos hem escalat poc, però poc, aquest estiu. La baixada, que us he de dir. És Montrebei. Campi qui pugui. "Jabalí, jabalí".

La ressenya del Luichy, com totes les seves ressenyes, és boníssima. Nomes afegir que a la meitat del primer llarg que ell marca de 60 metres, hi ha una reunió intermitja que ens permet fer-lo en dos llargs de trenta. Nosaltres ho vam fer així.

R3. Tercer llarg.

A R3, entre altres coses, hi trobem un niu de voltors buit. I ara em podria posar a discutir sobre el nou decret que ens vol prohibir d'escalar en aquesta zona i altres, però no ho faré. Només diré que ARA aquí no hi viu cap ocell i que no seria lògic que ens ho prohibissin en aquesta època. Putos funcionaris encorbatats i avorrits!

Pot de piades a R5. Sisè llarg. La ressenya a onaclimb.com

Resumint, una via Montrebeiana més que recomanable no massa llarga ni massa dura però que no s'ha de subestimar.

REFUGI DEL COMAPEDROSA AMB LA FAMILIA

El Guillem ha fet sis mesos i, amb la seva mare, decidim de celebra-ho fent-li una visita a la Margaret a l'únic refugi guardat del Principat situat a una cota de 2.260 metres. Simbòlic, ja que som conscients que ell no se'n recordarà, ens ve de gust començar-li a inculcar la nostra passió per les muntanyes (que a l'Space ja hi anirà amb els seus amics). Marxem doncs el dimarts passat després de dinar. Sortim amb la seva tieta Olga i els seus cosins Pere i Ventura. Per ells també serà la primera nit en un refugi de muntanya.


Els homes de l'expedició en diferents moments de la pujada.

El refugi, com indica el seu nom, està al peu del pic més alt d'Andorra i en plé passatge del GRP i el GR11 que entra al principat per el veí Port de Baiau. Guardat a l'estiu, pot acollir un bon grapat de persones, crec que quasi 60. Al Guillem li va agradar molt i a part d'una breu manifestació durant la nit per la seva ració de teta corresponent no va posar cap pega ni durant la pujada, ni durant l'estada o baixada del refu. Cal dir que la Margaret ens va acollir molt bé i ens va instal·lar a nosaltres sols en un dels dos dormitoris dels que disposen per tal de no molestar a la resta dels muntanyencs presents aquella nit.

La mascota del refu. Bon sopar. Avituallament de gasoil.

Al costat del refugi hi trobem el bonic estany de les truites que, com el seu nom indica, s'hi poden trobar aquests peixets i més d'un s'hi guanya el sopar, previ pagament de la llicència pertinent. Si voleu contactar el refu ho podeu fer al numero +376327955. L'entorn, com per tot el Pirineu, és entranyable i,en aquest cas, ben conservat.

Després d'esmorzar. Amb els cosins i la tieta. Anem a passeig.

Pel matí, després d'un bon esmorzar, tot passejant amb el Pere i el Ventura ens creuem amb 7 isards preciosos (8 segons el Pere). I la càmara al refugi....

NYAPUSGUAPUS VERSIÓ BICI

Li robo aquesta foto al company David, de les moltes i molt guapes que penja sovint aquesta és de les que m´han posat la pell de gallina. Surto a rodar una mica. Salut

LA PISTACHO ASESINO A COMALESTORRES

No serà el post del que em sentiré més orgullós, però tot conta. Vaja arrossegada per les parets d'aigüestortes el passat cap de setmana. Sort que en Latox sempre està a punt per solventar situacions de decadència parental. I és que en tres mesos he sortit a escalar dos cops. Aquest i el del post anterior. Però en fi, va valdre la pena. La via és preciosa i amb una roca d'una qualitat brutal.

Vistes des de la pujada. "Expedición al filo". El salvador.

Excepte potser la primera part de la quarta tirada que, com ja havia llegit en el foro de la FECC, té un parell de microones a punt de donar un disgust a algú. Impressionant, també, la quantitat de gent que van decidir escalar la mateixa via el mateix dia. No exageraré si dic que 10 cordades van fer la via.

Agafa tiquet. Tercera tirada. Cortesia d'en Luichy.

Més alguna que, vista l'acumulació de yonquis de la pedra, van decidir canviar d'itinerari o simplement deixar-ho per una altre cop. L'aproximació molt agradable. Això sí, res d'una hora com he llegit per aquí o per allà. Hora i mitja. A menys que es pugi a "cara-perro" rotllo entreno. El quadre preciós. Aigüestortes a la màxima expressió. Agulles i pics, crestes, pics i agulles. De tots colors i totes les mides. Un bon joc d'amics i tascons i dotze cintes.

Panoràmiques des de la via.

Vam passar el dia acompanyats de la tricordada Murciana. Companys del company, passaven una setmana pel nord d'Espanya, escalant entre altres llocs, Riglos (toma caló) Benasque, Cavallers o Montserrat.

En fi, que hi hauré de tornar per passar comptes. Us adjunto una foto del culpable, pobre, de la meva inactivitat estival. S'ho mereix.